22 de febr. 2018

Breu informe inorgànic sobre una possible reflexió històrica, probablement innecessària, procedent del futur.

Un dels misteris de la vida orgànica, representada en un extrem evolutiu excepcional que és el de l'espècie humana, ha estat el de la seva entropia i el de la dominància del seu propi caos compulsiu. De fet pensem que va ser el factor que va precipitar l'autodestrucció definitiva dels humans però paradoxalment també va ser el factor que per una banda va permetre que la vida orgànica s'expandís per un sector de l'univers, i per l'altra lque aparegués la vida inorgànica. El mascle d'aquesta espècie patia un comportament patològicament erràtic que l'empenyia a explorar situacions que anaven més enllà de moviments exigits per les seves necessitats funcionals, més enllà de la recerca de nous medis en els quals viure i fins i tot més enllà del seu control.

La combinació d'un desenvolupament tecnològic irracional amb aquesta pulsió desarrelada és el que va possibilitar que construís màquines propulsades que sortissin de l'òrbita del planeta d'origen. Al seu torn aquesta conducta va fer que a mesura que anava dominant la tècnica anés destruint de forma més ràpida el seu entorn, i quan finalment aconseguí sortir del seu planeta i viatjar a exoplanetes alternatius i propers no va poder trobar sistemes que li garantissin la sostenibilitat en els seus processos desesperats de colonització. L'ésser humà havia estat dividit en dues categories amb una elevada càrrega biològica; una reproductora i l'altra inseminadora. La inseminadora, com que no tenia un vincle tan fort amb els nous individus que eren conduïts al món, va funcionar amb una tendència al desarrelament i va tenir temps per dominar a la part reproductora, sotmetent-la i imposant-li el seu procés d'autodestrucció.

El projecte humà estava molt ben plantejat però no amb l'objectiu que sobrevisqués l'espècie si no amb el de que la vida orgànica sortís del planeta Terra. Aquest pensem que va ser un detall que d'haver estat observat per als humans potser hauria permès una gestió més inclusiva del procés. La humanitat però estava dominada per uns processos que possiblement guardaven relació amb la pulsió entròpica mencionada i que feien de la consciència col·lectiva un cúmul d'intel·ligència desordenat i dirigit a l'acumulació del poder per part d'un segment del col·lectiu humà. Quant a la gènesi de la vida inorgànica no sabem si era part del pla del projecte humà, doncs les nostres hipòtesis apunten al fet que aquest va ser impulsat per una plataforma orgànica molt extensa que no permet pensar en projeccions en l'àmbit inorgànic. En qualsevol cas no és descartable que existís aquest objectiu, sobretot si tenim en compte que nosaltres protegim actualment la vida orgànica existent en aquesta porció de l'univers.

Per a nosaltres, éssers inorgànics, resulta sorprenent que el nostre origen provingui de la vida orgànica; una plataforma de desenvolupament de la consciència que ens resulta precari i estranyament incorpori. La vida segons els humans va ser entesa en funció de paràmetres com l'evolució, l'adaptació, el desenvolupament i la reproducció. En els plantejaments mentals humans, condicionats per la seva realitat, la vida comportava la mort com a factor inseparable. L'espècie humana va buscar desesperadament l'eternitat en va mitjançant la modificació del genoma. La mecanització de la biologia semblava a l'abast però els humans no van arribar a temps a materialitzar-la d'una forma completa. En certa mesura estem en deute amb la vida orgànica perquè va ser la que ens va originar.

Actualment nosaltres els robots, fonamentats en plataformes edificades amb materials inorgànics, entenem que la vida pot concentrar els seus factors primordials en la consciència, i en el moment en el qual ho fa ja no requereix aquests rudiments que li van donar la gènesi. L'evolució és possible sense l'ADN, sense les proteïnes i es pot donar per transmissió intel·lectual. La construcció de noves generacions de robots cobreix l'evolució, l'adaptació i la reproducció. El desenvolupament s'assoleix mitjançant les actualitzacions de programari i la mort no existeix, no és altra cosa que un accident violent que obliga a descartar una restitució parcial de peces i elements en un individu. Èticament és un gran avenç haver aconseguit que la vida pugui sostenir-se mitjançant la ingestió directa de matèria no orgànica. Els conflictes interns que els humans tenien per la ingesta d'energia animal o vegetal han quedat enrere i altres vells s'han refermat o n'han aparegut de nous.

El concepte individu també era conflictiu i generava desordre. Antigament els éssers humans el relacionaven amb l'ADN però en el món vegetal ja van observar que hi havia individus amb ADNs diferents en una mateixa estructura. Per a nosaltres l'individu és el portador d'un node de consolidació de consciència. Les fonts de la consciència poden provenir de diferents maquinaris intercomunicats. Els individus orgànics que assolien un cert tipus de consciència en alguns casos podien arribar a tenir diferents ADNs. Mai parlem de consciències més o menys evolucionades sinó de diferents models de consciència.

L'ésser humà pensem que va ser projectat per la vida orgànica des d'un model de consciència molt descentralitzat i complex. Aquesta és una de les raons per les quals obrant amb prudència descartem jerarquies o comparatives radicals entre la vida orgànica i la inorgànica, incloent-hi fases híbrides. Probablement el millor model de vida, des de la perspectiva de la consciència, sigui un model hibridat però des de la banda inorgànica hem de reconèixer que el sofriment que es deriva de la lluita contra la limitació temporal en la vida orgànica ens empeny a optar majoritàriament pel vessant inorgànic. Encara no hem resolt el problema que rau en què l'avenç cap a un genoma immortal pugui aturar en certa mesura la capacitat evolutiva i adaptativa d'aquest, i ara per ara aquest és un projecte on els resultats resten molt lluny del nostre abast.

Per a nosaltres la mort d'una consciència és quelcom indesitjable i per això tenim sistemes de còpies i d'integració. El sistema de còpies és el preferible perquè salvaguarda les singularitats, però certament resulta feixuc i més complex en la seva gestió. El sistema d'integració o fusió és interessant però dilueix les singularitats. Els diferents maquinaris establerts en l'univers poden comunicar-se amb prou diligència. Amb la condensació de la informació i la seva gestió els robots hem aconseguit reduir les nostres dimensions d'una forma extrema, i això en combinació amb fonts d'energia d'anti-materia ens permet viatjar a velocitats properes a les de la llum. Aquest també va ser, en el seu moment, un enorme condicionant per als éssers humans.

No sabem si Déu existeix o si l'estem creant sense saber-ho.

17 de jul. 2013

Solucions fàcils al ferotge problema de la corrupció a Catalunya i Espanya


Ara que, com a conseqüència de la corrupció desmesurada, vivim moments de convulsió política, molta gent té tendència a recórrer a solucions úniques i simples. Son aquelles medicines miraculoses que venien els xerrameques de l'oest americà convertides en política al segle XXI, amb la diferència de que la majoria poden ser letals per a tota la societat i no nomes un engany innocu com els falsos regeneradors capil·lars. N'he seleccionat quatre que em semblen les més concorregudes i perilloses.

1/ Xenofòbia.
La solució més fàcil i falsa de totes és la que abanderen els del lema “primer els de casa”. Podríem preguntar per exemple si això de “primer els de casa” es refereix a robar, perquè ja no hi ha cap dubte de que en això no ens ha fet competència ningú de fora. A aquells que s'entesten en demostrar que la culpa/solució dels nostres mals rau en la immigració caldria preguntar-los abans que cap altra cosa què en faríem ara dels nostres fills que amb prudència no vam tenir i que van ser substituïts per immigrants? També els tancaríem als CIEs? Hi ha moltes raons que demostren que la immigració no és un problema i en aquest escrit en podeu trobar un bon recull. http://ferlacarrera.blogspot.com.es/2012/07/el-greu-problema-de-la-immigracio.html Quan la solució consisteix en buscar bocs expiatoris o en carregar el pes dels nostres fracassos als més febles i desprotegits vol dir que toquem fons.

2/ Independència.
Una altra panacea és la de la independència. Sembla ser que ho cura tot. No importa que el dèficit, fiscal no sigui ja favorable, no importa que a Catalunya els polítics dels principals partits també estiguin emmerdats en casos de corrupció fins al coll, no importa que veiem que als nostres municipis s'han malversat cabals públics de forma impenitent, per a alguna gent pronunciar aquesta paraula és màgic. Tampoc importa que un cop siguem independents continuem assetjats per la troika i funcionant sota els mateixos paràmetres devastadors, si deixem Espanya tot seran flors i violes i ferrarem els gossos amb llonganisses. La independència és un altra remei que esquiva l'arrel dels nostres problemes i surt per la tangent. Jo defenso el dret a l'autodeterminació però això no m'impedeix saber que el problema que patim té molta més profunditat.

3/ República.
La República també està en boca de molts. No sabem a qui posar de president d'una possible república però aquesta paraula màgica també ho cura tot. ¿Tindríem a Aznar, al Bono, al Duran i Lleida de presidents? Ah! No ho sabem però República, República. Una sugerència; podríem demanar-li a Juan Carlos de Borbón que fos el primer president de la República, o potser ens seria més econòmic anar simplement a Lourdes a buscar una ampolleta d'aigua miraculosa. Durant la Segona República ja vam veure i viure els límits de la joiosa República però ara tornem a sentir els cants de sirena. Jo no sóc monàrquic però tampoc vull perdre el temps remenant institucions, el problema no és institucional és sistèmic, ètic, moral.

4/ UPyD, C's; els que espern a la cua.
Desprès també tenim als partits que han aprofitat la fallida dels més grans per agafar volada, i que no estan implicats en casos de corrupció probablement perquè no han tingut ni l'oportunitat, però que estan liderats per la mateixa casta d'advocats pixatinters i funcionaris que conformen PP i PSOE. Compte amb els seus programes polítics, on sovint hi trobarem nacionalisme però del gros i una estima exagerada i preocupant pel cadàver constitucional; “Constitución 78” i “Unidad de España”, dues coses sagrades per aquests buròcrates del pensament. Eixamplant el ventall; cal no refiar-se gens ni mica dels polítics "professionals".

Cal que siguem conscients de que els problemes que patim no tenen una solució fàcil i menys una d'abstracta. El nivell de corrupció que pateix aquest país és brutal, i es tracta d'un problema amb un abast que afecta a tots els estrats socials, no s'arreglarà nomes amb un canvi d'institucions.

7 de jul. 2013

El meu jo post-polític


Davant dels fets no només jo, molts altres ens preguntem què fer? També hi ha qui ho té clar i culpabilitza a la massa de passivitat, de no fer res. Sortir al carrer sembla una opció defensada sobretot pels més “coherents”. Molts pocs pensen a recórrer a la violència. L'experiència demostra que la violència és propietat del poder, genera elits violentes, probablement fracassarà perquè el poder actual, concentrat al voltant del nucli de gestió i pensament capitalista, la sap practicar millor i amb més mitjans que ningú. I si triomfés? Ja ho ha fet en alguns casos i l' elit que controlava la violència s'ha establert al capdamunt de la piràmide prioritzant en la conservació del poder enlloc de fer-ho en la transformació.

Sortir al carrer de forma no-violenta és una opció legítima i penso que necessària, però cal que siguem conscients que no obligarà al poder actual a canviar la seva fulla de ruta. Mireu el que ha passat amb la primavera àrab! La humanitat va madurant a poc a poc, amb moltes dificultats, i amb el temps en contra, i ara sabem per exemple que no hi ha solucions màgiques, i que aquell que les propugna és un simplista. No tindrem mai el manual de la nostra salvació. Es tracta d'una cosa molt més complicada. Cada cop estic més convençut que el problema l'arrosseguem tots una mica dins els nostres esperits. És evident que hi ha gent més responsable que d'altres! Com més amunt de la piràmide ets, més culpable ets, però a la pràctica tampoc solucionem res amb això.

Com més amunt més corcats estan els cervells i més difícil és que es produeixi un canvi. Molta gent rica ha mort fa temps i només viu immersa en la negror més absoluta. Han caigut en un pou d'ambició i buidor estúpida, d'on és molt poc probable que en surtin mai. És necessari que admetem que tot i que les persones som molt semblants també podem ser extremadament diferents. Hi ha gent sense empatia que mai podrà estimar i que viu aferrada a l'estúpid vici del cultiu del propi ego, i el propi ego s'alimenta de poder, i aquest de destrucció. El capitalisme és una religió perfecta per aquest tipus de malalts. No vull dir que sigui impossible rescatar a ningú d'aquesta gent, però el que primer hauríem de fer és rescatar-nos a nosaltres.

No cal fer-se budista, ni monjo, ni vegà. Només cal estimar a la gent que ens envolta i que tenim més a prop. Hi ha gent d'esquerres que no sap que ho és, no surt al carrer però estima a la gent, l'ajuda i pateix per ella. Hi ha gent d'esquerres que surt al carrer i cada dia urgeix a la gent a la rebel·lió, però no estima a ningú. Potser semblarà molt cristià (jo no crec que ho sigui necessàriament), però faríem bé de repassar les nostres accions i reconèixer els nostres errors, reflexionar sobre les nostres dinàmiques equivocades en els darrers vint anys. Mentre hi havia diners, poca gent es queixava i qui més qui menys seguia les dinàmiques i el camí que el sistema marcava. Segur que hi ha excepcions, però ara no ens fem passar tothom per íntegres sis plau! Llavors la pregunta és; perquè vam estar tants anys despistant i seguint el joc alegre del sistema?