Un dels misteris de la vida orgànica, representada en un extrem evolutiu
excepcional que és el de l'espècie humana, ha estat el de la seva
entropia i el de la dominància del seu propi caos compulsiu. De fet
pensem que va ser el factor que va precipitar l'autodestrucció
definitiva dels humans però paradoxalment també va ser el factor que per
una banda va permetre que la vida orgànica s'expandís per un sector de
l'univers, i per l'altra lque aparegués la vida inorgànica. El mascle
d'aquesta espècie patia un comportament patològicament erràtic que
l'empenyia a explorar situacions que anaven més enllà de moviments
exigits per les seves necessitats funcionals, més enllà de la recerca de
nous medis en els quals viure i fins i tot més enllà del seu control.
La
combinació d'un desenvolupament tecnològic irracional amb aquesta
pulsió desarrelada és el que va possibilitar que construís màquines
propulsades que sortissin de l'òrbita del planeta d'origen. Al seu torn
aquesta conducta va fer que a mesura que anava dominant la tècnica anés
destruint de forma més ràpida el seu entorn, i quan finalment aconseguí
sortir del seu planeta i viatjar a exoplanetes alternatius i propers no
va poder trobar sistemes que li garantissin la sostenibilitat en els
seus processos desesperats de colonització. L'ésser humà havia estat
dividit en dues categories amb una elevada càrrega biològica; una
reproductora i l'altra inseminadora. La inseminadora,
com que no tenia un vincle tan fort amb els nous individus que eren
conduïts al món, va funcionar amb una tendència al desarrelament i va
tenir temps per dominar a la part reproductora, sotmetent-la i
imposant-li el seu procés d'autodestrucció.
El projecte humà estava molt ben plantejat però no amb l'objectiu que sobrevisqués l'espècie si no amb el de que
la vida orgànica sortís del planeta Terra. Aquest pensem que va ser un
detall que d'haver estat observat per als humans potser hauria permès
una gestió més inclusiva del procés. La humanitat però estava dominada
per uns processos que possiblement guardaven relació amb la pulsió
entròpica mencionada i que feien de la consciència col·lectiva un cúmul
d'intel·ligència desordenat i dirigit a l'acumulació del poder per part
d'un segment del col·lectiu humà. Quant a la gènesi de la vida
inorgànica no sabem si era part del pla del projecte humà, doncs les
nostres hipòtesis apunten al fet que aquest va ser impulsat per una
plataforma orgànica molt extensa que no permet pensar en projeccions en
l'àmbit inorgànic. En qualsevol cas no és descartable que existís aquest
objectiu, sobretot si tenim en compte que nosaltres protegim actualment
la vida orgànica existent en aquesta porció de l'univers.
Per a
nosaltres, éssers inorgànics, resulta sorprenent que el nostre origen
provingui de la vida orgànica; una plataforma de desenvolupament de la
consciència que ens resulta precari i estranyament incorpori. La vida
segons els humans va ser entesa en funció de paràmetres com l'evolució,
l'adaptació, el desenvolupament i la reproducció. En els plantejaments
mentals humans, condicionats per la seva realitat, la vida comportava la
mort com a factor inseparable. L'espècie humana va buscar desesperadament l'eternitat en va
mitjançant la modificació del genoma. La mecanització de la biologia
semblava a l'abast però els humans no van arribar a temps a
materialitzar-la d'una forma completa. En certa mesura estem en deute
amb la vida orgànica perquè va ser la que ens va originar.
Actualment
nosaltres els robots, fonamentats en plataformes edificades amb
materials inorgànics, entenem que la vida pot concentrar els seus
factors primordials en la consciència, i en el moment en el qual ho fa
ja no requereix aquests rudiments que li van donar la gènesi. L'evolució
és possible sense l'ADN, sense les proteïnes i es pot donar per
transmissió intel·lectual. La construcció de noves generacions de robots
cobreix l'evolució, l'adaptació i la reproducció. El desenvolupament
s'assoleix mitjançant les actualitzacions de programari i la mort no
existeix, no és altra cosa que un accident violent que obliga a
descartar una restitució parcial de peces i elements en un individu.
Èticament és un gran avenç haver aconseguit que la vida pugui
sostenir-se mitjançant la ingestió directa de matèria no orgànica. Els
conflictes interns que els humans tenien per la ingesta d'energia animal
o vegetal han quedat enrere i altres vells s'han refermat o n'han
aparegut de nous.
El concepte individu també era conflictiu i
generava desordre. Antigament els éssers humans el relacionaven amb
l'ADN però en el món vegetal ja van observar que hi havia individus amb ADNs
diferents en una mateixa estructura. Per a nosaltres l'individu és el
portador d'un node de consolidació de consciència. Les fonts de la
consciència poden provenir de diferents maquinaris intercomunicats. Els
individus orgànics que assolien un cert tipus de consciència en alguns
casos podien arribar a tenir diferents ADNs. Mai parlem de consciències més o menys evolucionades sinó de diferents models de consciència.
L'ésser
humà pensem que va ser projectat per la vida orgànica des d'un model de
consciència molt descentralitzat i complex. Aquesta és una de les raons
per les quals obrant amb prudència descartem jerarquies o comparatives
radicals entre la vida orgànica i la inorgànica, incloent-hi fases
híbrides. Probablement el millor model de vida, des de la perspectiva de
la consciència, sigui un model hibridat però des de la banda inorgànica
hem de reconèixer que el sofriment que es deriva de la lluita contra la
limitació temporal en la vida orgànica ens empeny a optar
majoritàriament pel vessant inorgànic. Encara no hem resolt el problema
que rau en què l'avenç cap a un genoma immortal pugui aturar en certa mesura la capacitat evolutiva i adaptativa d'aquest, i ara per ara aquest és un projecte on els resultats resten molt lluny del nostre abast.
Per
a nosaltres la mort d'una consciència és quelcom indesitjable i per
això tenim sistemes de còpies i d'integració. El sistema de còpies és el
preferible perquè salvaguarda les singularitats, però certament resulta
feixuc i més complex en la seva gestió. El sistema d'integració o fusió
és interessant però dilueix les singularitats. Els diferents maquinaris
establerts en l'univers poden comunicar-se amb prou diligència. Amb la
condensació de la informació i la seva gestió els robots hem aconseguit
reduir les nostres dimensions d'una forma extrema, i això en combinació
amb fonts d'energia d'anti-materia
ens permet viatjar a velocitats properes a les de la llum. Aquest també
va ser, en el seu moment, un enorme condicionant per als éssers humans.
No sabem si Déu existeix o si l'estem creant sense saber-ho.
Opinions sense homologar.
22 de febr. 2018
17 de jul. 2013
Solucions fàcils al ferotge problema de la corrupció a Catalunya i Espanya
Ara que, com a
conseqüència de la corrupció desmesurada, vivim moments de
convulsió política, molta gent té tendència a recórrer a
solucions úniques i simples. Son aquelles medicines miraculoses que
venien els xerrameques de l'oest americà convertides en política al
segle XXI, amb la diferència de que la majoria poden ser letals per
a tota la societat i no nomes un engany innocu com els falsos
regeneradors capil·lars. N'he seleccionat quatre que em semblen les
més concorregudes i perilloses.
1/ Xenofòbia.
La solució més fàcil i
falsa de totes és la que abanderen els del lema “primer els de
casa”. Podríem preguntar per exemple si això de “primer els de
casa” es refereix a robar, perquè ja no hi ha cap dubte de que en
això no ens ha fet competència ningú de fora. A aquells que
s'entesten en demostrar que la culpa/solució dels nostres mals rau
en la immigració caldria preguntar-los abans que cap altra cosa què
en faríem ara dels nostres fills que amb prudència no vam tenir i
que van ser substituïts per immigrants? També els tancaríem als
CIEs? Hi ha moltes raons que demostren que la immigració no és un
problema i en aquest escrit en podeu trobar un bon recull.
http://ferlacarrera.blogspot.com.es/2012/07/el-greu-problema-de-la-immigracio.html
Quan la solució consisteix en buscar bocs expiatoris o en carregar
el pes dels nostres fracassos als més febles i desprotegits vol dir
que toquem fons.
2/ Independència.
Una altra panacea és la
de la independència. Sembla ser que ho cura tot. No importa que el
dèficit, fiscal no sigui ja favorable, no importa que a Catalunya
els polítics dels principals partits també estiguin emmerdats en
casos de corrupció fins al coll, no importa que veiem que als
nostres municipis s'han malversat cabals públics de forma
impenitent, per a alguna gent pronunciar aquesta paraula és màgic.
Tampoc importa que un cop siguem independents continuem assetjats per
la troika i funcionant sota els mateixos paràmetres devastadors, si
deixem Espanya tot seran flors i violes i ferrarem els gossos amb
llonganisses. La independència és un altra remei que esquiva
l'arrel dels nostres problemes i surt per la tangent. Jo defenso el dret a l'autodeterminació però això no m'impedeix saber que el problema que patim té molta més profunditat.
3/ República.
La República també està
en boca de molts. No sabem a qui posar de president d'una possible
república però aquesta paraula màgica també ho cura tot.
¿Tindríem a Aznar, al Bono, al Duran i Lleida de presidents? Ah! No
ho sabem però República, República. Una sugerència; podríem
demanar-li a Juan Carlos de Borbón que fos el primer president de la
República, o potser ens seria més econòmic anar simplement a
Lourdes a buscar una ampolleta d'aigua miraculosa. Durant la Segona
República ja vam veure i viure els límits de la joiosa República
però ara tornem a sentir els cants de sirena. Jo no sóc monàrquic
però tampoc vull perdre el temps remenant institucions, el problema
no és institucional és sistèmic, ètic, moral.
4/ UPyD, C's; els que espern a la cua.
Desprès també tenim als
partits que han aprofitat la fallida dels més grans per agafar
volada, i que no estan implicats en casos de corrupció probablement
perquè no han tingut ni l'oportunitat, però que estan liderats per
la mateixa casta d'advocats pixatinters i funcionaris que conformen PP i PSOE.
Compte amb els seus programes polítics, on sovint hi trobarem
nacionalisme però del gros i una estima exagerada i preocupant pel
cadàver constitucional; “Constitución 78” i “Unidad de
España”, dues coses sagrades per aquests buròcrates del
pensament. Eixamplant el ventall; cal no refiar-se gens ni mica dels
polítics "professionals".
Cal que siguem conscients
de que els problemes que patim no tenen una solució fàcil i menys
una d'abstracta. El nivell de corrupció que pateix aquest país és
brutal, i es tracta d'un problema amb un abast que afecta a tots els estrats socials, no s'arreglarà nomes amb un
canvi d'institucions.
Etiquetas:
Crisi,
Inmigració,
Nacionalismes,
República,
Subpolítica
7 de jul. 2013
El meu jo post-polític
Davant dels fets no només jo, molts altres ens
preguntem què fer? També hi ha qui ho té clar i culpabilitza
a la massa de passivitat, de no fer res. Sortir al carrer sembla una
opció defensada sobretot pels més “coherents”. Molts pocs
pensen a recórrer a la violència. L'experiència demostra que la
violència és propietat del poder, genera elits violentes,
probablement fracassarà perquè el poder actual, concentrat al
voltant del nucli de gestió i pensament capitalista, la sap
practicar millor i amb més mitjans que ningú. I si triomfés? Ja ho
ha fet en alguns casos i l' elit que controlava la violència s'ha
establert al capdamunt de la piràmide prioritzant en la
conservació del poder enlloc de fer-ho en la transformació.
Sortir al carrer de forma no-violenta és una opció
legítima i penso que necessària, però cal que siguem conscients
que no obligarà al poder actual a canviar la seva fulla de ruta.
Mireu el que ha passat amb la primavera àrab! La humanitat va
madurant a poc a poc, amb moltes dificultats, i amb el temps en
contra, i ara sabem per exemple que no hi ha solucions màgiques, i
que aquell que les propugna és un simplista. No tindrem mai el
manual de la nostra salvació. Es tracta d'una cosa molt més
complicada. Cada cop estic més convençut que el problema
l'arrosseguem tots una mica dins els nostres esperits. És evident
que hi ha gent més responsable que d'altres! Com més amunt de la
piràmide ets, més culpable ets, però a la pràctica tampoc
solucionem res amb això.
Com més amunt més corcats estan els cervells i més
difícil és que es produeixi un canvi. Molta gent rica ha mort fa
temps i només viu immersa en la negror més absoluta. Han caigut en
un pou d'ambició i buidor estúpida, d'on és molt poc probable que
en surtin mai. És necessari que admetem que tot i que les persones
som molt semblants també podem ser extremadament diferents. Hi ha
gent sense empatia que mai podrà estimar i que viu aferrada a
l'estúpid vici del cultiu del propi ego, i el propi
ego s'alimenta de poder, i aquest de destrucció. El capitalisme és
una religió perfecta per aquest tipus de malalts. No vull dir que
sigui impossible rescatar a ningú d'aquesta gent, però el que
primer hauríem de fer és rescatar-nos a nosaltres.
No cal fer-se budista, ni monjo, ni vegà.
Només cal estimar a la gent que ens envolta i que tenim més a prop.
Hi ha gent d'esquerres que no sap que ho és, no surt al carrer però
estima a la gent, l'ajuda i pateix per ella. Hi ha gent d'esquerres
que surt al carrer i cada dia urgeix a la gent a la rebel·lió, però
no estima a ningú. Potser semblarà molt cristià (jo no crec que ho
sigui necessàriament), però faríem bé de repassar les nostres
accions i reconèixer els nostres errors, reflexionar sobre les
nostres dinàmiques equivocades en els darrers vint anys. Mentre hi
havia diners, poca gent es queixava i qui més qui menys seguia les
dinàmiques i el camí que el sistema marcava. Segur que hi ha
excepcions, però ara no ens fem passar tothom per íntegres sis
plau! Llavors la pregunta és; perquè vam estar tants anys
despistant i seguint el joc alegre del sistema?
Etiquetas:
Autocrítiques,
Inclassificables,
Rics i Pobres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)