Parasitisme i història

-->

Una de les sensacions que més es va apoderant de mi segons vaig assistint a les classes d'Història Antiga i Medieval, és la de que la espècie humana des del Neolític ingressa ja sigui de bon grat o per força en una certa categoria de paràsit.

Un paràsit, que a més a més, no es conforma amb viure a costa d'altres espècies deteriorant cada cop més la seva qualitat de vida, sinó que s'endinsa en el parasitisme intern entre membres de la seva pròpia espècie.

Mai hem definit, suposo que per xovinisme antropocèntric, la nostra pròpia activitat en relació a d'altres espècies com a parasitisme, però per a mi és quelcom que sembla absolutament clar. L'ésser humà ha gosat i gosa dir que ha parlat amb déu, i hi ha fins i tot qui es presenta com a interlocutor del ser suprem i dicta amb absoluta autoritat allò que es pot fer i allò que no.
Però ningú no gosa dir la veritat; som éssers parasitaris i tenim una tendència sensacional a exhaurir tot el que ens envolta, fins i tot el planeta Terra. No es salva res, ni boscs, ni animals, ni minerals... ni nosaltres mateixos.

Quan escoltava i llegia la història de les primeres evolucions i aparicions dels estats i de les seves ciutats a Mesopotàmia, Uruk, Ur o Ubaid, em preguntava quin fenomen podia haver dut a l'ésser humà a apostar per un sistema en el que definitivament qui treballa és la víctima d'una maquinària infernal basada en la rapinya metòdica, i que té com a fi últim aconseguir nodrir a una casta de privilegiats que malversen la energia humana, animal, vegetal i mineral sense cap ni peus.

Uns éssers humans que han aconseguit “domesticar” a determinats animals i vegetals es diu que van trobar un entorn amb un potencial econòmic enorme al delta del Tigris i l'Eufrates, i que aquella riquesa els va facilitar un sedentarisme quasi definitiu, i una capacitat de planificació luxosa per a les seves vides. Van fundar els primers focus de “civilització” però al principi, al menys això és el que sembla a Ubaid, no hi havia classes, tothom era igual.

A aquelles domesticacions antigues potser encara no els hi podríem dir parasitisme, perquè no suposaven una davallada significativa en la qualitat de vida dels animals o dels vegetals, com ho signifiquen ara, època en la qual ja es pot afirmar que (li donc la raó al Ratzinger) l'infern existeix i el viuen certes espècies animals a les granges dels humans.

Però aquests homes d'Ubaid o Uruk van anar més lluny i van començar a materialitzar las seves creences espirituals en els primers temples i monuments. Podem dir que van malbaratar el benestar que havien guanyat amb els seus aparents progressos? Podem dir que no estaven preparats per fruir del món sense complicacions?

Els zigurats, las piràmides, o el megalitisme per a mi son fenomens misteriosos d'imbecilitat. Ja que sembla el principi d'un camí incomprensible, en el qual la espècie humana malversa el meravellós temps de que disposa bellugant pedres enormes per representar allò inconexe. Immobilitza els seus guanys econòmics en icones que representen el poder d'una elit.

Aquells temples tenien que anar acompanyats dels seus “especialistes” en la interpretació del món, aquells que acabaran sent probablement els sacerdots, que després necessitaran no treballar per poder realitzar les seves interpretacions, i a realitzar interpretacions li diran treball. Una mica com aquest empresaris d'ara que quan truquen al pont aeri per fer algun "trapicheo" també diuen que treballen. Aquests espabilats acumularan els excedents d'una agricultura hostil amb el medi però hiperproductiva al principi, exigiran cada cop més recursos per a realitzar els seus ceremonials i acabaran creant les ciutats parasitàries, ciutats que eren un forat negre en aquell context social, ciutats que no generaven res, només exigien.

Com van acabar els sacerdots esdevenint una casta de depredadors que xupaven cada cop més la sang als camperols és difícil de saber. Quin va ser aquell moment en el qual la jerarquització de la societat va donar el seu salt qualitatiu sense retorn?

El cas és que aquí estem ara, en una societat, que com d'altres, la egipcia, la hitita, la babilònica, la franca, la romana, la andalusina, no pot funcionar sense castigar el treball. Qui treballa es el més perjudicat, i és el que pateix a tota una gernació de paràsits que s'autodefineixen de moltes maneres amables però que queda clar que només dediquen els seus esforços a veure com poden treure més marge del treball d'altres.

Fer un viatge a través de la història es pedagògic, veure com hi ha gent que en la seva dèria per no treballar i adornar-se de parafernàlia simbólica, prefereix explicar imbecil·litats còsmiques (a poder ser el més excloents possibles per eliminar competidors), mercadejar amb el treball d'altres per treure'n fruit, traficar amb carn maltractada a cops, vendre als seus congèneres amb excuses religioses o racials o sense excuses de cap mena, inventar mecanismes de representació del treball per poder especular-hi (diners, hipoteques, prèstecs), assassinar en nom del que sigui, obligar a construir temples, catedrals, piràmides, obligar a fer allò més absurd possible per tal d'atordir a la víctima i desactivar el seu sentit comú.

Però tampoc no ens enganyem, la nostra és ara per ara una escala de parasitisme superjerarquitzada, en la qual al final, abaix de tot, hi trobem als animals i a les plantes, perquè malgrat que les religions monoteistes i el pensament "divulgatiu" humà encara no vol reparar en el tema, és evident que nosaltres no som més que una espècie més dins del món orgànic, i resulta evident que som la espècie més perillosa i catastròfica d'aquest món, la que menys respecta el que podria ser un nivell de moral mes lax que el que pretenem abanderar moltes vegades.