Anys 90 a Algeria.

Avui llegint el diari m'he assabentat de que el govern espanyol a detingut i empresonat a Mohammed Samraoui, ex-cap del contraespionatge algerià que estava al govern quan el FIS va guanyar les eleccions generals.

No deixa de ser preocupant veure com s'intenta ofegar qualsevol probabilitat de que l'origen dels crims que es van cometre a Algèria els anys 90 surti a la llum.

Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre de Nesroulah Yous, "la mort a Bentalha", que hem va deixar horroritzat i profundament preocupat, sobretot per la proximitat dels crims massius que es van cometre i per la inexistència de cap fil coherent que expliqui que va passar allà en el món mediàtic convencional.

Samraoui diu quelcom semblant al que Yous afirma haver vist amb els seus propis ulls; el govern algerià va cometre crims col·lectius mitjançant bandes de delinqüents i assassins que actuaven amb tota impunitat davant dels nassos de l'exèrcit i fins i tot amb el suport de forces especials, contra les barriades on la població havia votat majoritàriament al FIS. Samraoui ho diu des de la seva òptica privilegiada que va ser la d'algú que era membre del ministeri de l'interior en aquells temps.

Per aquesta raó el govern algerià reclama la extradició de Samraoui i el govern espanyol sembla ser que li facilita la petició. Tot resulta escandalosament estrany. Quin és el nexe entre els nostres governs europeus i l'horror que es va viure allà, a 200 km. de la costa espanyola? Té a veure alguna cosa amb el gas? Quin és el criteri per perseguir a criminals de guerra des d'una perspectiva internacional? Quan convé i quan no?.

Al Qaeda i el zenit del petroli

No puc més que agrair-li a jbendue la troballa que m'ha permès fer.

Certes teories relacionen la proximitat de la davallada de les reserves petrolieres amb l'11-S i Al-Qaeda. Sis plau feu-li una ullada a aquest video:

http://video.google.es/videoplay?docid=6874865766680234839

Masses coses no encaixen i masses encaixen perfectament. Evidentment és un tema prou complex com per prendre una posició ferma, però hi ha moltes afirmacions al vídeo que tenen una lògica que aixafa.

La que més m'ha impactat és la de Richard Heinberg en la qual explica el que ell mateix sent quan comprova que malgrat que els anàlisis demostren que el nostre sistema no pot fer altra cosa que col·lapsar i ell es passa el temps estudiant això, un cop desconecta d'aquest raonaments torna a enxufar-se amb el "sentit comú" d'aquesta civilització en la qual la exigència de disponibilitat dels recursos energètics és bestialment insostenible.

André Gorz.

André Gorz va morir aquest més d'octubre. Fa molts anys enrere que jo l'havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d'altres coses, envers la "rendibilitat" del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d'aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

"El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. "

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l'Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l'AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d'allà en tren.

Ho diuen molts i jo n'estic d'acord; el tren d'alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d'ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.

Una nana pels assassins.

Bé, s'apropen els primers parcials a la Universitat i tindré que afluixar el meu ritme de generació de posts. Ha estat un octubre molt intens per a mi, en tots els sentits, i ara em toca serenarme i estudiar el que és obligatori estudiar. Em submergiré en la història moderna universal i quan tregui el cap potser us en faig cinc cèntims d'alguna cosa que m'hagi impactat.

Però abans de retirar-me tinc que escriure alguna cosa envers el Liban i Siria. Necessito fer-ho per demostrar-me a mi mateix que no oblido a la gent que vaig conèixer aquest setembre allà, i que no menyspreo gens ni mica la bonica experiència humana que varem viure junts amb la Coco. No hi puc fer gran cosa més però si això és el que puc fer no cal que m'ho pensi dues vegades.

El 23 d'aquest mes s'acabava el terme per escollir president al Liban i això és dimarts vinent. Es veritat que ja s'ha ajornat la data un altra vegada per evitar la duplicació de governs i el conseqüent bany de sang que això pot comportar, però la situació és preocupant. La premsa occidental segueix simplificant i manipulant els fets de forma sibilina. Quan llegeixo els diaris a Barcelona sembla que allà l'únic problema rau en les interferències de Siria i Iran.

No es parla quasi bé de la interferència permanent d'Israel, d'EEUU, França i altres potències en la política del Líban. El pobre Líban ha estat sempre un laboratori d'experimentació a proper orient i un lloc on han confluït les tensions internacionals imperialistes franceses, angleses, otomanes i ara nord-americanes, amb les tensions regionals gens menyspreables entre Iran, Irak, Siria, Israel, Palestina, Arabia Saudí...

Per si fora poc els experiments polítics nefastos dels francesos van deixar allà un model constitucional horrible fonamentat en les comunitats religioses en el qual els ciutadans no poden escollir cap alternativa civil laica transversal que desmunti l'enfrontament religiós i el post-feudalisme liderat pels senyors de la guerra libanesos.

La meva angoixa em fa preguntar-me qué passarà allà en els propers dies, setmanes, mesos? Adel, Saleh, Omar, Cristina, Mustafà... Quan pots posar noms i veure les cares de la gent quan tanques els ulls, és quan t'adones que és veritat, la gent mor i és assassinada brutalment per la cobdícia d'uns pocs.

Saleh em deia a Damasc que aquella ciutat li arribaria el seu torn. Em va semblar un escàndol que digués allò. Damasc? No és possible. No ho faran. Però en Saleh em va dir que probablement si hagués conegut Bagdad tampoc hagués acceptat el que ja ha passat. Iraq; un pais immers en la catàstrofe humana convertit en un gran laboratori on els ocupants experimenten tota mena de tècniques de destrucció, terrorisme, tortura... Déu meu, perquè no has existit mai?

Lligo pensaments amb molta rapidesa i em ve al cap la frase que vaig llegir en un prospecte de promoció del darrer llibre de la Naomi Klein; “a los capitalistas del desastre no les interesa en absoluto reconstruir el pasado. En Irak, Sri Lanka y Nueva Orleans los procesos engañosamente llamados “de reconstrucción” se limitaron a terminar la labor del desastre original, tirando abajo los restos de las obras, comunidades y edificios públicos que aun quedaban en pie para reemplazarlos rápidamente con una especie de Nueva Jerusalén empresarial, todo antes de que las víctimas del conflicto o del desastre natural fueran capaces de reagruparse y reclamar lo que les pertencía.”

Qué volen fer amb el Liban? No ha patit prou aquest pais? Desitjo de tot cor que els Nasrallah, Aoun, Hariri, Jumblatt, Geagea i tota aquesta colla de delinqüents legalitzats d'una o altra manera, es posin d'acord, encara que només sigui per no tornar a entrar en una nova dinàmica destructiva i incerta fins i tot per a ells. Encara que només sigui per fer la guitza als neocons i a l'estat israelià, i desfer els seus plans de caos i destrucció a Orient.

La meva religió no té església, ni té capellans, ni hòsties, ni cap manual, ni val la pena escriure-la, perquè si s'escriu s'esborra, o pitjor; també es podreix. Malgrat tot deixeu-me que això sigui una petita oració pel Liban, o una nana perquè els assassins s'adormin.

wausfpp.org (II) - Introducció

Introducció.

La difusió d'informació patriotitzada.

[Traduit de http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda, de David Brichoux.]

Els americans estem rodejats d'informació patriotitzada. Quan diem rodejats volem dir que impregna cada aspecte de la vida. El patriotisme es troba en les conversacions, llibres, películes, TV, diaris, articles esportius, literatura religiosa, jardineria, enterraments, menjar, equips de soldadura, tovalloletes facials, joguines, jocs, banca, odontologia i en incomptables institucions, situacions i coses. Amb la massiva influència dels EEUU a fora de les seves fronteres, la gent d'altres paisos també estan immersos en aquesta manta de patriotisme nord-americà.

Molta d'aquesta informació patriotitzada recrea una història falsa en la qual les accions del govern son canviades u omeses. Fins i tot crítics i víctimes delo govern d'EEUU sovint amaguen o reescriuen la realitat de manera que es crea una imatge invertida del que EEUU ha fet. Això és el que fan els diaris, programes de TV, líders d'altres paisos, i autoritats internacionals. Molta gent que genera informació patriotitzada probablement no se n'adona de que està distorsionant la realitat; hi ha gent que creu realment o que senzillament repeteix les falsedats que escolta en altres llocs. Altres potser ho fan de forma deliberada, o es senten reconeguts quan diuen determinades coses o rebutjats quan en diuen d'altres, aprenent d'aquesta manera a parlar en una clau que no ofengui. Quan ets tan poderós com EEUU molta gent té moltes raons per intentar fer-te sentir bé, i per no dir coses que et facin sentir incòmode.

Altres formes menys potents d'informació patriotitzada no creen una nova història; només expressen suport al govern d'EEUU o defineixen els fets o accions com “bons” en una línia de seguiment del plans del govern d'EEUU. Aquestes formes també son omnipresents arreu.

En general creiem que hi ha dos bàndols en qualsevol debat. Això generalment no és cert en la informació patriòtica. Liberals i conservadors i socialistes, falcons i coloms, pacifistes i militaristes, tots estan d'acord en les assumpcions generals del patriotisme. Fins i tot els líders de les víctimes, líders de paisos estrangers que critiquen a EEUU, oficials de les Nacions Unides, sovint assumeixen i repeteixen les assumpcions patriòtiques dels EEUU.

Què volem fer?

Tot i la seva difusió, i malgrat la seva enorme disseminació en fonts i llocs, el contingut de la informació patriotitzada no es gens rica. En lloc d'això, text rere text hi trobem el mateix tipus de missatges i històries, les mateixes alteracions de la realitat. Es fan servir els mateixos dispositius lingüístics per comunicar els missatges. El mateixos missatges, històries, canvis, i mecanismes son senzillament repetits contínuament en diferents contexts.

Ës la nostra feina decobrir aquestes similituds, aquests elements recurrents, identificar-los, categoritzar-los per tipus de manera que els podem reconèixer quan ens els trobem. Volem categoritzar la informació patriotitzada.

Si agafeu el diari del primer d'octubre de 1990 i llegiu notícies envers el que està fent EEUU a determinat pais llegireu una història particular. Si agafeu un diari diferent del matí del 18 de juny de 2005, i llegiu al voltant del que els EEUU estan fent en un altra pais diferent llegireu un altra història diferent. Però en moltes aspectes les dues històries son la mateixa. Ambdues et diran que EEUU està fent cert tipus de coses i no un altre tipus. Les dues històries diferiran de la realitat en diferents aspectes. Les dues utilitzaran el mateix tipus de mecanismes lingüístics i ometran el mateix tipus de fets. El nostre treball consisteix en identificar les maneres en les quals la informació patriotitzada és manté inamovible, any rere any, text rere text, pais rere pais en el qual EEUU ha fet o fa coses. Nosaltres volem engegar la TV o agafar una revista, i dir “D'acord, aquest és un exemple de història reescrita amb el patró numero 5, aquest és un exemple del numero 6, aquest és un exemple del mecanisme lingüístic numero 9, això dona suport al mite numero 12,” etcètera, etcètera. Si fem la nostra feina bé, no tindrem que experimentar cada historia com a nova; podrem reconèixer-la com un vell amic.

Això significa que no estem interessats en els tòpics que interessen als annalistes de la propaganda. No volem intentar esbrinar perquè hi ha gent que produeix informació patriotitzada, no ens interessa el fet de dir si el que fa EEUU moralment és erroni, o remarcar quin tindria que ser el comportament diferent. Nosaltres no tenim una teoria sobre quins son els origens del patriotisme, ni volem teoritzar sobre els perquès de la seva existència. Malgrat el fet de que no hi ha un manual o una guia que controli aquest comportament, la informació patriotitzada a EEUU té moltes similituds. Nosaltres només volem destacar aquestes similituds i deixar el nostre treball en aquest punt.

Per a nosaltres el més important d'aquestes similituds son els patrons de diferència entre el que ha passat realment al món i el que els texts patriòtics diuen que ha passat. Els mateixos patrons de diferència tendeixen a trobar-se text rere text.

Conclusió

La gent com nosaltres sovint és acusada de produir visions parcials. Aquesta acusació és justa. La nostra posició no està equilibrada. Nosaltres parlem de la invasió d'EEUU a Vietnam. Mai parlem de la invasió vietnamita a EEUU. Nosaltres destaquem que Israel està ocupant territoris palestins, però no diem que els palestins estan ocupant territoris israelians. Nosaltres ens referim al terrorisme d'EEUU a Nicaragua o a Iraq, però no del terrorisme nicaragüenc o iraquià a EEUU. Descrivim les accions d'EEUU contra la democràcia a llocs com Guatemala, Iran, Xile, Indonèsia, Grècia, Veneçuela, i Nicaragua, però mai parlem d'intents d'aquest paisos d'enderrocar la democràcia a EEUU. Parlem d'accions dutes a terme per EEUU com captura, tortura, danys humans, cremats i assassinats de gent en les seves pròpies terres i cases arreu del món. però mai parlem del mateix tipus d'actes duts a terme per aquesta gent contra ciutadans americans a casa seva. La raó de que veiem les coses només des d'una banda és perquè la veritat està només a una banda.

EEUU és l'únic estat que de forma rutinària es relaciona amb ciutadans d'altres paisos de tot el món bombardejant-los, disparant i cremant-los en les seves pròpies cases, i establint mecanismes per controlar els seus paisos. Altres paisos fan el mateix de tant en tant, o ho fan a ciutadans d'un o dos enemic eterns: els EEUU ho fan arreu del món com un aspecte rutinari de la seva política exterior. Els ciutadans americans estan sumits en la foscor en molts aspectes relacionats amb això, però tot i així discuteixen de forma civilitzada si ells tenen o no tenen que matar a determinada gent dins les seves pròpies cases i nacions, o bombardejar un país; i evidentment sembla axiomàtic que que aquesta és un decisió que EEUU té que prendre sovint. La ideologia d'EEUU, tal i com la trobem als texts patriòtics, diu que les interferències en altres paisos, incloent milions de morts i ferits, substitució de governs per aquells que segueixen els desitjos d'EEUU, o bé no existeixen o bé son beneficioses pels paisos afectats. Això fa que la ideologia d'EEUU sigui il·limitada en les seves vessants expansionista i autojustificativa, i sobretot fa creure que la democràcia i la llibertat guanyen terreny per la gent de fora d'EEUU.

Se'ns ha dit que “Amèrica” lluita per la llibertat, impulsa la democràcia a altres llocs, “Amèrica” és el gran ideal, el far de la llibertat i de la magnificència, un dels assoliments més grans de la història de la humanitat. És una guia estimada, pare dels infants (ciutadans d'altres paisos). és la llum per la gent del món, que estava immersa en la obscuritat fins que Amèrica va arribar. Amèrica ajuda, no danya. Amèrica dona, no pren.

El problema, diuen uns pocs intrèpids, és que no actua d'aquesta manera. No viu amb els ideals pels quals es suposa que està en peu. Pensem que aquest punt de vista a quedat enrere. La fallida fonamental es fa viva quan es compren el poder de la informació i la ideologia.

El problema no és que Amèrica no viu conforme als ideals pels quals es creu que té la seva raó d'existència. El problema és que en l'imaginari de la gent encara perviu la idea de que aquest ideals es defensen, sense tenir compte del que en veritat s'està fent.

I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora de la llibertat pel qual és lliure d'imposar un dictador no escollit damunt la ciutadania de molts paisos, o de decidir qui mor o qui viu en algun lloc de forma rutinària.

I és perquè EEUU sempre apareix en la ment de la gent com a defensora dels drets humans pel qual pot segrestar, ferir, i matar a tanta gent arreu del món de forma rutinària. I és perquè la gent no pot imaginar a EEUU com un estat egoista pel qual pot robar els bens d'altres nacions de forma repetitiva. I és perquè qualsevol cosa que EEUU fa sempre apareix en l'imaginari de la gent com un acte d'ajut als altres pel qual EEUU sempre està destruint el que altres han construït amb tant esforç.

La solució no és intentar que “Amèrica” faci les coses d'una altra manera mentre permetem que segueixi existint la idea de que és la gran impulsora de la llibertat o de que és la llum del món, i vivint sota el concepte d'aquesta descripció de la realitat. La solució és acabar amb el concepte de que som la llum del món. Mentre això segueixi en l'imaginari de la gent, EEUU continuarà robant i assassinant, perquè mai aconseguirem acusar-la amb èxit de conquerir, robar o assassinar.

El que volem és que cadascun de nosaltres que assumeix el compromís en oposar-se al imperialisme nord-americà, o que n'és víctima de les seves accions, pensem seriosament en combatre la propaganda patriòtica d'EEUU, més que no continuar intentant aturar el que EEUU fa o mitigar els danys mentre permetem que vagin endavant sense cap correcció les falsedats que donen cobertura a aquestes accions. En la mesura en la que la falsa lectura de la història roman, els nostres esforços per aturar els actes del govern d'EEUU a altres paisos probablement seran inútils; com a molt estarem ajudant de forma ferotge a una petita fracció dels damnificats, mentre EEUU segueix executant les seves actuacions de domini en el món sense entrebancs. Al mateix temps que EEUU estableix un dictador, o assassina a qui resisteix la dominació, a casa nostra es produirà el debat envers si aquest nou intent d'ajudar a la població triomfa o no, o envers si el nou intent de dur la llibertat s'assoleix o no. La única manera d'acabar amb aquesta situació ridícula és atacant els cinc mites, i enfrontar-se directament amb la falsa interpretació de la història, més que intentar aturar les accions d'EEUU mentre deixem que la propaganda segueixi el seu camí impertorbable.

wausfpp.org (I)

Aquest cop he anat una mica més lluny i m'he atrevit a traduir de l'anglès un text que he trobat en una web nomenada http://www.wausfpp.org/ ; Website for the Analysis of United States Foreign Policy Propaganda.

He cregut convenient fer-ho perquè més que un text és un treball o un projecte que es marca com a objectiu identificar els patrons de la informació patriotitzada que contaminen el món mediàtic d'EEUU, distorsionant la realitat de la política exterior nord-americana i fent d'ella un terreny de debat que es mou al voltant d'axiomes estúpids.

Al Z Magazine Online; http://zmagsite.zmag.org/ , Dave Brichoux co-creador amb el seu germà John de la web mencionada més amunt, i que treballa com a analista de texts a la facultat de ciencies polítiques de la University of Missouri-Kansas City , diu que en l'imaginari patriotitzat les accions d'EEUU a l'exterior pivoten sobre cinc conceptes:

• Autosacrifici (mai per benefici propi).

• Benevolència (intenció d'ajudar a les poblacions diana)

• Autodefensa (mai agressivitat)

• Impuls a la llibertat (intentant obligar a altres a ser democràtics)

• Legal (amb autoritat legítima)

Cinc conceptes falsos que son antagònics amb la veritable realitat de la política exterior però que han calat profundament en la societat nordamericana i que afecten qualsevol debat sobre el paper internacional d'EEUU al món.

La idea l'anireu coneixent conforme ens endinsem en la traducció dels texts, una traducció de la qual només us puc garantir que no hi hauran interpretacions excessivament desviades, però en la que en qualsevol cas em podeu ajudar perquè segur que no serà acurada.

El punt de vista de David Brichoux és interessant, a alguns us semblarà que no aporta tanta cosa nova, però jo crec que per una banda sempre s'aprèn quelcom i per l'altra també ens adonem de que allà hi ha gent molt preocupada pel que fa el seu govern.

Bé, us deixaré amb la meva primera traducció que afronta la introducció del projecte wausp. No cal dir que pels que llegiu anglès i us interessa el tema el camí és un altra. Pels que no, tindreu que tenir una mica de paciència i anar esperant a que trobi els moments per anar traduint.

Boadella torna, qué farem sense tú?

Hi ha individus increïbles, capacitats per aprofundir en la estupidesa d'una forma espectacular. Tenen el do d'imbecil·litzar la imbecil·litat. I això no és poca cosa. I per a mi un d'aquest elements és Albert Boadella.

Avui llegia un resum al Pais de la seva presentació d'un llibre des de la golondrina al port de Barcelona i no sortia de la meva hipnosi. Boadella és capaç de cometre la imbecil·litat de ser un patriota però a més a més ho fa imbècilment d'amagatotis, aixoplugant-se en nosequin rollo cosmopolita. En Boadella és tan ciutadà del món com espiritual és el Dalai Lama, un se'n va a demar-li ajut al Bush (un gran meditador, ja el coneixeu) i l'altra per combatre el nacionalisme català se'n va a Madrid a raspallar sabates als patriotes espanyols.

Ara, aquest amant de la llibertat, és queixa de que a Barcelona quasi ningú va anar a veure el seu espectacle “En un lugar de Manhattan” al Lliure. I ens acusa a tots els catalans de col·laborar amb la maquinària nacionalista local. Fa por, perquè ell ja va deixar clar a l'ABC temps enrere que és amant d'enviar tancs a on facin referèndums il·legals, cosa per altra banda molt pròpia de les pàtries més ultra nacionalistes del planeta i poc relacionada amb cosmopolites ciutadans del món. Qui sap que faria amb tota la població catalana a la qual acusa de complicitat en el boicot que diu que ha sofert.

Aquest home tan “complex” és un simplificador de la realitat social en clau negativa, un populista revestit amb una pàtina cultural poc resistent a la pluja. Mou la maneta des de la golondrina perquè diu que no vol trepitjar territori català i després se'n va al seu cau de Pruït a fabricar teatre antipatriòtic per servir-lo als patriotes espanyols a Madrid.

Boadella parla de que a Catalunya no hi ha llibertat, relaciona el seu baix taquillatge i el seu fracàs empresarial amb aquest fet. Som molts els que fa temps que sabem que a Catalunya no hi ha llibertat, i també sabem que no n'hi ha a Espanya, ni tampoc a EEUU, i no som "genis" com ell. Però en canvi tenim clar que la llibertat consisteix per exemple en poder anar o no anar a l'espectacle que hom vulgui sense tenir que patir ni tan sols aquest tipus d'estirabots ridículs.

Per altra banda els espectacles del Boadella sempre han estat fluixets, i el principal cop que tenien era un cert cop amb una implicació política transgressora sincera, per tant és lògic que si la juguesca no surt bé, i la transgressió ho és de conveniència, el negoci se t'ensorri. Sobretot perquè més enllà de la teatralització d'aquests elements polítics locals el teatre de Boadella tampoc té gaire cosa més. Jo he passat bons moments però també he detectat mediocritat, aquesta cosa amb la qual a ell, que és creu genial, tan li agrada fuetejar a l'adversari.

És trist i ridícul, me l'imagino escridassant des de l'escenari al públic que ni tan sols ha vingut a veure'l. No és pot ser més patètic.

Presons identitàries

Ja ha passat el 12-O i com el 11-S o qualsevol altra data patriòtica jo només he aprofitat la festa del dia de festa, però mentre el rellotge passava per aquests moments i les seves agulles senyalaven fites tan transcendentals (no per a mi) jo estava llegint un llibre de Jean Daniel que ell va titular "La presó jueva".

Aquest llibre que tracta envers la identitat jueva i la seva relació amb l'estat israelià, exercita en l'anàlisi sobre quelcom que ens és general a molts membres de la espècie humana a saber; la obsessió identitària, en una formula o altre, i la recerca forçada d'arrels a prop i lluny, allà on sigui.

Evidentment aquest llibre no té només com a objectiu això, i el que fa bàsicament és defensar el dret de ser jueu i no ser ni israelià ni sionista, concepte que sovint a alguna gent se'ns oblida perillosament en els calaixos de la ignorància. Des d'aquest prisma és un llibre meravellós perquè ens obliga a fer un esforç per entrar en un dels conflictes més terribles de la història humana; el de encaparrar-nos en voler ser diferents, o el que és pitjor, millors que els altres, en no tenir-ne prou amb ser de la espècie humana, en establir presons identitàries i daurar amb invencions històriques les nostres raons. Un conflicte que té el seu paradigma a Palestina entre israelians i àrabs, i un conflicte que ens retorna a l'horror de l'holocaust nazi i a les no menys horribles interpretacions que alguns han fet d'aquella bogeria sagnant.

És un llibre que a mi em fa sentir jueu, però no israelià, això si que no. Un llibre a on entenc que el judaisme pot ser universalitzant, pot ser la construcció d'un poble escollit per demostrar amb l'exemple models que facin un món millor, pot ser la creença d'un poble espiritual que no necessita terres ni estats ni exèrcits. Un llibre en el qual quasi diries que per a determinats jueus la idea d'un estat israelià pot ser o és una blasfèmia o una demonització de les seves creences.

Però a mi, que no soc creient en cap religió comunitària i que no se si existeix cap Déu, i que només soc religiós de la meva llibertat d'actuar sense premis ni càstigs establerts, crec que alhora és un llibre que si t'imagines que ets jueu i intentes no ser-ho per assolir la llibertat absoluta, t'angoixes perquè et veus atrapat en una identitat d'una enorme complexitat, en la qual s'entrecreuen molts viaranys que converteixen el camí cap a no ser jueu, perquè Jean Daniel parla d'aquesta opció, en un laberint.

Jean Daniel diu en una de les seves conclusions que els jueus només haurien de retenir de la seva Elecció la exhortació a ser els millors, i de l'Aliança, la obligació de fer d'Israel el far de les nacions. Considera que si això no és possible, llavors tot el món és jueu i ningú ho és.

Hi han molts paràgrafs bonics però jo escullo aquest atribuït a Levinàs; "no hi ha res més perillós que el geni dels llocs, aquest geni que ens sedueix per fer que preferim paisatges i arquitectures en lloc del rostre d'un altra home"

La història, el futur i un tal Guaino.

En un discurs a Dakar Sarkozy va dir unes paraules que pel que sembla li havia preparat Guaino, l'intel·lectual que li porta les maletes i el paper pel cul al genial i fresc president de França, que ja ens comença a fer anar restrets a una gran quantitat d'europeus amb les seves originals idees, que per cert ja van tenir els padrins de Bush fa uns anys.

El gran setciències Guaino li va fer dir al nou Berlusconi francès quelcom semblant a que "el drama d'Àfrica és que l'home africà no ha entrat en la història (...), mai es llença cap al futur". En el sí de la polèmica que aquesta sentència imbècil ha provocat, i que ha fet que Bernard Henry-Lévy acusi al savi mercenari de ser un racista, hem vist com el Guaino es defensava amb molta acritud però sobretot denominant-se a ell mateix de forma ridícula com a antropòleg tot dient "Així que quan es parla d'antropologia s'és racista?".

Tornem a ser-hi; Guaino, Qui collons és aquest mamarratxo? Un funcionari "brillant" de la dreta gaullista, llicenciat en història i diplomat en un parell de coses més. Busqueu informació sobre aquest paio que s'atreveix a simplificar Àfrica en quatre paraules parlant-li a la gent d'allà de coses que ni nosaltres sabem que son ni si tenen sentit, per entendre o més aviat per acabar de no entendre com aquest individu es dedica a jugar als antropòlegs al més vell estil colonialista. Banalitza un continent castigat durament i de forma cruell en molts llocs pels interessos de tants "guainos",

Fa quatre dies que un altre il·luminat parlava de la fi de la història, un tal Fukuyama. Caldrà recordar els noms de tots aquests ideòlegs-escòria. Probablement Fukuyama i Guaino son reflexes d'aquest temps patètic que vivim, on hi ha tants intel·lectual-sistema que en el fons no son més que analfabets hiperalfabetitzats. Però de quina història parlen aquestes andròmines intel·lectuals? De la única història que és pot parlar és de la història de sempre, de la dels estats i corporacions rapinyaires i terroristes que ho desferren tot.

No cal dir-li a l'home Africà que no es preocupi massa per entrar en la història de la gent com Guaino, perquè és una història que és una merda i que només serveix als lladres consagrats, als mercenaris i altres tipus de sangoneres similars. De fet Africa fa temps que va entrar a la història dels "guainos", per això està com està i per això té dirigents com els que té, dirigents "guainistes".

I en quan al futur, quina bestiesa!, els "guainos" no saben que ens depara el futur perquè entre altres coses és quelcom que no els ha importat mai. Els "guainos" no saben que és el futur, mai s'han preocupat per quelcom que vagi més lluny dels seus nets, per als "guainos" el futur és dins de cinc anys com a molt. Així està el planeta i així ens llueix el pèl.

Vargas Llosa i el vel.

D'en Vargas Llosa vaig llegir fa temps "La ciudad y los perros", un llibre del qual ja no guardo quasi cap record però que en aquell temps em va agradar. En canvi des de que escriu a El Pais, i en fa d'anys, no he aconseguit pair quasi bé cap dels seus articles d'opinió.

He fet l'esforç de no pensar que era ell qui escrivia però no ha hagut manera, el suposat aliment intel·lectual ha resultat indigest. Fa uns 12 anys que algú molt proper a Opinió del Pais (ha escrit alguna cosa) em deia que aquell departament estava ofegat sota les pautes de Hermann Tersch i la influència d'individus com Vargas Llosa. Malgrat que Polanco, per raons que no venen al cas, ja va expulsar a Tersch, el problema persisteix.

No se qui es el cap, per dir-ho d'alguna manera, de la línia d'opinió de El Pais, però segueix sent algú que permet a individus com el Vargas Llosa escriure veritables bajanades.

Avui l'he llegit a El Pais de diumenge en un article que ell titula "El velo no es el velo", no el reproduiré per no tenir problemes amb els drets "intel·lectuals" i ser víctima propiciatòria d'aquest caos que impera a hores d'ara a alta mar. A mi no em passarà com a Escargot, perquè no soc tan fi amb la ploma, però veient com es posa el pati és millor anar amb compte.

El cas és que em fa una mica de mandra fer l'autopsia a l'escrit del Llosa, i això que no ens ho posa dificil, però faré un esforç i anotaré algunes observacions que poden donar a pensar que aquest senyor no és més que un altra manipulador.

Vargas Llosa està disgustat perquè la Generalitat ara per ara ha prioritzat en la educació de la Shaima abans que en els prejudicis dels adults. Es a dir que és realment cert allò de que el pitjor en la vida dels nanos sempre bé de les paranoies dels adults. El Vargas fa referència a les lleis que hi ha a França i a Regne Unit, de les quals val a dir que tampoc van a misa, però que en qualsevol cas no només regulen l'ús del vel islàmic, com diu el maldestre Llosa (deixeu-me pensar bé), sinó de qualsevol faramalla religiosa.

Diu que aquest fet obre perillosament les portes del "multiculturalisme" a l'escola, entenen com a tal a una mena de respecte per altres cultures que fa que la nostra civilització, que és la més "evolucionada" (cosa indiscutible per a ell), s'ensorri irremisiblement. El "multiculturalisme" sorprenentment per a ell és quelcom horrible, estúpid i perillós que amaga la fi de la "excelsa civilització occidental".

Això si, hi ha un moment que en el seu article diu que "no es tan sencillo", i jo li diria que efectivament no ho és tan com ell ho planteja, ni de bon troç, és molt més complicat encara, i el seu anàlisi és un exercici de deixadesa o potser, qui sap, de frau intel·lectual molt groller.

És bo que defensi un estat laic que a Espanya es veu repetidament atacat, i de forma més greu, per l'esglèsia catòlica i els seus auxiliars, però aquest és el problema, cal estar a les dures i les madures. I ell només és capfica i obsesiona en el "xoc de civilitzacions", sense donar (això si que no) un remei pràctic que ens expliqui que carat és el que ell faria en el cas de la Shaima; deixar-la sense escola? Ell, Vargas Llosa, que és el gran defensor de la cultura superior deixaria a una nena de 8 anys sense escola per un mocador?

Llavors fa comparacions increibles, i a banda de dir-nos que acceptar el vel a les escoles és una "cabecera de playa" de no se quin perill horrible que destruirà la nostra civilització superior, equipara permetre que una nena vagi amb hiyab a l'escola amb que es facin piscines separades per homes i dones, matrimonis negociats, ablacions...

Sis plau, una nena amb hiyab dins l'escola té més oportunitats d'integrar-se que exclosa del sistema educatiu!! No cal ser un cervell per entendre això. Jo que estic a favor del laicisme sense cap dubte no puc més que inquietarme quan llegeix-ho a personatges que utilitzen criteris diferents segons el que els hi convé. Probablement la millor solució sigui la francesa si, perquè posa límits a totes bandes, però és de mala fe no subratllar aquest aspecte. I en qualsevol cas per a mi la millor solució és demostrar tolerància als nens i nenes, ensenyar que els adults no som uns energúmens incapaços de lidiar amb mocadors a les escoles de primària.

Els possicionaments cristians a favor de la Religió obligatòria, manipulacions com les de Vargas Llosa i les pressions de sector islàmics radicals son les que posen en perill el laicisme, no el multiculturalisme i la capacitat de no mirar-se estupidament el melic continuament, no la tolerància i la capacitat de permetre que els nens pateixin el menys possible la nostra estupidesa.

article de Vargas Llosa
us poso l'enllaç a l'article però segons el funcionament
del diari aquest enllaç pot trencar-se

Pirateria i corsaris

Mentre que un jutge d'un pais democràtic nomenat EE.UU. endinya una multa de 222.000 € a una dona per compartir 24 cançons per internet, la honorable SGAE (tindria que dir-se HSGAE) interposa una demanda a la revista Quimera amb l'objectiu d'obtenir 9000 € en concepte d'honor per aquest salabròs article que ha escrit Trebor Escargot:

“En realidad va a parecer que no hablo de literatura, pero sí lo estaré haciendo. Si en este país la piratería prácticamente no afecta al mundo de la literatura, es sólo por motivos circunstanciales, prácticos. Haciendo uso de los medios a nuestra disposición, y obviando la posibilidad de leer en pantalla, en términos económicos hoy en día sale casi por lo mismo fotocopiar un libro que comprarlo. De ahí la narcótica sensación de oasis del noble arte de la escritura, aparentemente a salvo de estos desaprensivos malversadores: los piratas. Pero eso en realidad poco importa, porque la extorsión no tiene a un arte por objeto sino al ciudadano, al lector, al consumidor de productos culturales, y éste (como imagino que es su caso, lector disciplinado) unas veces lee libros y otras ve películas o escucha música. Por eso creo que es importante que usted lo sepa: los piratas existen, están ahí fuera, son malos y nos acechan. Su propósito es acabar con el arte, convertirlo en mercancía y traficar con ella. Le daré algunas pistas para que, en caso de toparse con uno de ellos, pueda usted identificarlo y actuar en consecuencia.

Un confuso vínculo une al pirata con el mundo del arte. Si hoy se dedica a chulearlo y chuparle la sangre en nombre de la gestión y la propiedad intelectual, en otros tiempos lo practicó, normalmente con escasa suerte y altas cotas de mediocridad. Luis Cobos o Pau Donés (que sigue en activo, en serio…) serían ejemplos obvios, pero hay otros ex artistas que sí gozaron alguna vez del favor de las musas (no hay más que recordar la preciosa canción que, en su debut, Víctor Manuel le dedicara a Francisco Franco. Lo cierto es que suelen iniciarse en la piratería cuando se les acaban las ideas, o más bien las ganas de trabajar para tratar de tenerlas).

Sus métodos pueden despistarnos, pues no andan por la vida en barco, ni tienen el valor que requiere empuñar una espada. Han abandonado el ron, en favor del CD-Rom, y la bandera de la calavera por otras más discretas y actuales con las siglas de su banda: SGAE, VEGAP, etc.

Han ampliado su radio de acción, colonizando los mecanismos que en otros tiempos ampararon a una especie hermana: los corsarios. En virtud de esta reestructuración jurídica, y gracias a un juego de sobornos estándar, cuentan con el apoyo de las instituciones y sus representantes (muy próximos a ellos en capacidad intelectual y gusto estético), y en una evolución próxima a la de la mafia clásica, ejecutan un poder parademocrático que suele tener la forma de impuestos y normalmente recibe el nombre de canon.

Como los piratas de verdad en su momento, como el telar manual tras la aparición del mecánico, o como la comunicación mediante tambores después de inventarse el teléfono, estos zafios piratas tienen las horas contadas. Y nosotros, por una mera cuestión generacional, asientos de primera fila para asistir a su cochambrosa y ridícula agonía.

Así que, de momento, dejemos que nos sigan extorsionando. Querrá decir que siguen vivos, que todavía tenemos tiempo para asistir a su hecatombe”.

Aznarades

I que n'és de senzill entendre a Aznar! Com és possible que hi hagi gent que encara no es cregui la seva bona fe i la seva capacitat de govern? Ell, amb la ma al cor, va demanar ajut a EEUU per combatre el terrorisme d'ETA a Espanya, i com que el van ajudar molt (no estaria de més saber en què) doncs ell va pensar, molt intel·ligentment, que nosaltres podíem ajudar a EEUU en la seva guerra “antiterrorista” contra Iraq.

Es clar que no pensava que després enlloc de millorar les coses acabaríem patint l'atemptat més bèstia de la història d'Espanya. És estrany, amb el cervell que gasta no hi va pensar. Ara li podriem suggerir a Zapatero que demanés ajut a Putin a canvi de donar-li suport en la guerra de Txetxènia, no? No us sembla una idea que podríem nomenar ja mateix “aznarada”


Imatge trobada a : http://www.parecidosrazonables.com/

Iraq, Afganistan i Iran.

En relació a Iran, la bomba, Iraq, Afganistan i altres problemes relacionats amb la agressiva política de domini d'EEUU a Proper i a l'Orient Mitjà, l'altra dia vaig acabar de llegir una lectura que m'atreveix-ho a recomanar, o si més no, us comunico que m'ha fet el pes.

Es tracta de "Iraq, Afganistan e Iran" de Nazanin Amirian. Un llibre que ho complica tot una mica més, però que en definitiva encara que sembli contradictori afegeix llum al que està passant en la regió.

Les simplificacions sempre son a prop dels errors més garrafals i sovint tot és més complex del que voldríem. No només el petroli atreu les aus de rapinya occidentals i les empeny a cometre crims horribles, no només és EEUU qui hi està ficat, no només Israel exerceix pressió per a intervenir militarment contra Iran i desempallegar-se d'aquesta manera d'un rival regional més.

També hi ha altres raons, també hi ha altres dolents a la pel·lícula. I per descomptat que la història de la bomba és la excusa, i una excusa que, vista amb una mica de detall i rigor, es desmunta i apareix com el que és; una nova mentida com la de les armes de destrucció massiva a Iraq.

Val la pena llegir aquest llibre, i d'altres es clar, per evitar que els mentiders professionals com Glucksmann o d'altres ens atabalin amb les seves construccions enrevessades i amb els seus sil·logismes estúpids.

Per a molts es clar que aquesta guerra, que la població civil pateix descarnadament a Iraq, és una mentida i que declaracions, com les darreres d'Aznar, no son ja més que anecdòtiques, perquè a hores d'ara és impossible negar que el que ha passat i el que passa allà és un fracàs més per a la humanitat sencera. Però tot i així no fa mal entendre encara millor la trama en la que aquests dèspotes ens han ficat obligatòriament i en la qual, pel que podem veure, pensen submergir al món sencer.

Us hem vengut un món fals.

Ara em ve al cap Maputo, des de la cel·la de cristall de l'Hotel Santa Cruz. Quan vaig arribar a Moçambic aquest juliol feia sis anys que no voltava pel món com un al·lienígena. El bany de l'habitació del Santa Cruz era com la cabina de control d'un coet, i jo podia contemplar a sota meu la ciutat imaginariament fora del meu abast, amb el seus rètols de les operadores de telefonia mòbil com mcel o vodacom, o rètols de qualsevol altra enganyifa publicitària.

I els carrers plens de cotxes, com a totes les ciutats del món, amb el fluxe de l'objecte cabdal; motors rodejats amb llauna i amb quatre rodes que hom pot dirigir cap a on vulgui. Els edificis impersonals i grisos, com implantats de forma postissa damunt d'una pell inapropiada, la d'Àfrica, la dels negres.

Amb el Daniel parlavem dels mons de cadascun, quasi pensant en dos mons; el dels blancs i el dels negres. Simplificant la realitat per apropar-nos. Jo li deia que el món dels blancs és una mentida sense esperit, de fet li deia que el nostre món és una merda condemnada al fracàs, i ell em deixava sense parla quan contestava "vols dir que no som tots plegats?". La simplificació va resultar i ens va conduir a la complexitat, a la fumuda complexitat d'aquest món que a alguns com més ens sembla que coneixem menys entenem.

Un dia vam anar a veure un orfanat per allà a prop dels Petits Libombos i mentre anavem per l'autopista el Daniel ens feia de guia turístic. Allà veiem Mozal, la fàbrica d'alumini on els treballadors rarament ultrapassen els 10 anys en plantilla, després tenen el mal hàbit de emmalaltir. Aquella és la policia que cada dia ens fot els quartos endinyant multes i cobrant sota ma. Allà es veu on volien fer una escola d'agricultura moderna que es va quedar en això que veieu perquè algu es va quedar els diners. Més endavant veurem en quines cases privades s'han invertit aquests diners robats. Una mica com arreu, sempre els fumuts lladres que mai en tenen prou.

L'autovia quasi no té ponts i hi mor gent cada dia intentant creuar. Més problemes i dificultats per sobreviure en un pais on l'esperança de vida no va més enllà del 40 anys, i a on hi ha un 25% de prevalència del VIH.

De sobte vaig veure un cadellet de gos perdut entre carrils a l'autovia i em vaig quedar sord. Era insuportable saber que moriria i no poder fer res enmig d'aquell tràfec, rodejat d'aquella filosofia que ho impregnava tot. Era com si aquell cadell de gos fos tot el que podia morir a Àfrica en aquell moment, i de fet penso que era així.

Aquell goset era tot, era Àfrica, i no vaig poder ni dir-li al Daniel que aturés el cotxe. Se que hagués estat imposible fer res però el detall em podia haver salvat. Ni tant sols vaig poder plorar una mica per ell; el goset de la inocència.

Iran, la bomba i Glucksmann.

Com si fos una premonició el que ja avançava en castellà envers Arturo Pérez, es confirma avui amb el nogensmenys famós "intel·lectual" Glucksmann. Avui publica un article d'opinió a El Pais envers la qüestió de la "bomba iraniana" que demostra que els estudis no ho son tot i a vegades no son res.

Això si, queda patent que qualsevol argument per grotesc i estúpid que pugui ser es pot defensar sempre. Sempre i quan algú que hagi aprés les arts de la retòrica i tingui un bon incentiu s'hi posi. Glucksmann defensa les declaracions estúpides de Kouchner relacionades amb una eventual guerra contra Iran.

Encara que de fet li tindríem que donar la raó al menys en una cosa; les declaracions de Kouchner no responen només a la seva incapacitat per exercir les relacions exteriors i la diplomàcia, sinó que també responen a la intenció manifesta del nou govern francès de Sarkozy en seguir les directrius marcades pel departament d'estat nord-americà en matèria de política exterior a Orient Mitjà i de pas solucionar alguns temes pendents relacionats amb alguns tripijocs que França ja es portava amb Iran fa anys.

A on Glucksmann es queda coix intencionadament es a l'hora de justificar el perquè es tan raonable pensar en una guerra amb Iran, i en explicar les raons del funcionament de la guerra actual a Iraq. De fet ni entra en aquesta temàtica tan cabdal. Diu que Iran busca la bomba i que el pas sense retorn pot arribar en dos anys, i que aquest fet pot empènyer Turquia, Egipte i Aràbia Saudi cap aquest camí. No diu que Israel ja la té i que aquesta pot ser l'arrel del problema, ni menciona que Pakistàn la té i està molt a prop d'Iran, ni es preocupa encara que sigui per quedar més polit de demanar una reducció nuclear global.

No diu que Iran és un enemic de la política d'espai vital d'Israel a la regió i de la política neocolonial d'EEUU des de fa anys. Per tant ens amaga el fet de que la història de la bomba no és més que una excusa com un altra per destruir Iran i restar poder a un rival que desprès de la guerra salvatge contra Iraq a guanyat pes regional.

No parla de quin pot ser el model d'intervenció militar de la nova aliança fonamentada en armes nuclears d'abast limitat amb un dramàtic impacte damunt de la població civil. Tampoc explica res de perquè passa el que passa a Iraq. Això si; inventa una cosa nova: "La població cremada". És per això que aquest personatge és un filòsof del poder; per inventar conceptes que confonguin a la gent i permetin al poder seguir operant segons les seves premisses.

Segons Glucksmann contra la ocupació nord americana les milícies o guerrilles locals han posat en marxa un nou mecanisme a saber; l'assassinat massiu de la seva pròpia població. La ignorància europea ens pot dur a creure en les emmetzinades mentides d'aquest mercenari constructor de retòrica tòxica.

Glucksmann no recorda qui va iniciar la contractació de milícies integrades per criminals al Líban amb l'objectiu essencial d'assassinar a civils i a obligar-los a adscriure's en faccions religioses? No recorda el que va passar a Algèria fa molt poc? No recorda que era el propi govern militar algerià qui pagava a delinqüents per perpetrar crims contra la població desprès de que el FIS guanyés legitimament unes eleccions? No estarà passant alguna cosa semblant a Iraq? No seran els de sempre els qui paguen a criminals per castigar a la població i sotmetre-la en l'horror i el caos?

Perquè si fos com diu el filòsof de pacotilla em pregunto jo, humil i mediocre ciutadà europeu; Què fa l'exèrcit d'EEUU a Iraq sinó havia armes de destrucció massiva? Què hi fa si (intentant no pensar malament) no és capaç de garantir cap ordre? Què hi pinten els herois de Glucksmann, salvadors del món i exportadors de la democràcia a un pais on no hi fan res i a on impera el caos absolut? Que hi fan els Blackwater allà? O també son bona canalla que es veu impotent a l'hora de posar ordre i per això premen amb tanta facilitat el gallet i es carreguen civils? Què hi fa l'exèrcit d'EEUU allà si no pot fer res? No serà el mateix que volen fer a Iran? Destruir el pais i fer-lo tornar a “l'època preindustrial” per mantenir el domini regional d'Israel i espoliar les seves reserves petrolieres.

article de Glucksmann

Nampula - Un lloc enlloc.

L'Alfonso i jo vam iniciar la marxa amunt amb el Ramun i el seu amic. A mitja carena del ronyó de granet vam saludar a uns picapedrers que aturaven la seva feina per observar amb curiositat el nostre progrés inexplicable en direcció cap amunt. Potser erem blancs que veniem a comprar la cantera o a instal·lar-hi qui sap que.

Caminavem per un granet nu rogenc que semblava l'espatlla d'una fera gegantesca sense cap explicació clara. De tant en tant es veien troços trencats per l'activitat dels treballadors, alguns dels quals deixaven veure llastres mig a punt d'esberlar-se.

Aquell petit esforç va valer la pena. Situar-nos a Nampula era una necessitat. No és una ciutat gaire gran però hi estariem pocs dies i no tindriem temps d'entendre la seva morfologia urbana, o per dir-ho d'una manera més simple; entendre els quatre carrers que hi havia cap a on menaven..

Ara veniem d'estar a prop de la zona d'expansió, al fons de l'avinguda Mondlane, mireu la foto i veureu la carena al fons de l'avinguda. En aquella zona de la ciutat la gent de diners compra els drets d'edificar a les finques i construeix. Els picapedrers extreuen granet, l'esmicolan manualment i el venen en forma de grava. Una feina fumudament fotuda.

Des del cim, on havia uns dipòsits tancats en un edifici gris, no només veiem Nampula sinó també cims punxents al bell mig de la savana. Uns paratges extremadament africans, tot i que teniu que pensar que aquesta és una expressió pròpia molt subjectiva i un pel absurda que només a mi se m'acut escriure.

Contemplar la savana des d'un turó és un exercici quasi místic per a mi. Cadascú té les seves ximpleries. És una activitat que s'apodera de mi, i és quan la tristor i desolació del paisatge sec, planer i sense horitzó m'enamora i fa correr no se que antic en el meu magí. Em fa ganes de plorar com si hagués perdut quelcom del que no tinc ni tan sols records. Una cosa petita però profunda com un follet de la terra que em xiuxiueja no se quines coses i corre pel meu pit ennuegan-me. Sempre em queda el dubte de si soc jo mateix entabanant-me amb un conjunt de idees idiotes que he anat recollint com un drapaire mental al llarg del meu desendreçat camí antropològic i cultural. A saber de que soc barreja a hores d'ara!

Entre això i que Nampula no és cap lloc, crec que estic en un punt molt apropiat del món segons mi. És una cruilla on hi viu gent, de la que ningú es preocupa, en la qual l'atractiu més gran possiblement és que no hi ha res que valgui la pena. És un lloc del que quan es parla amb gent amb poder adquisitiu en realitat és sinònim d'Ilha de Moçambic perquè ningú amb una mínima etiqueta perd en aquesta ciutat més temps que el que dura el trànsit de l'aeroport.

És una ciutat on hi viu gent negre, que quan hem veu passejar sòl pels carrers riu a la meva cara i em diu "macunya". I jo contesto "bom dia" i ells em saluden atentament i intenten orientar-me amb una gran amabilitat, perquè carallot de mi m'he tornat a perdre pels quatre carrers de nampula. Un lloc a on anar a l'adroguer o a la ferreteria és turístic. El mostrador sembla inaccesible, és ple de gent, de negres, impressiona, i jo em sento perdut en mig de la gernació. Ningú no fa cua però no hi ha discussions. De sobte em toca el teu torn i ja està, l'indià t'escolta i li encarrega a un negre que et porti el producte.

Un lloc en el qual no hi ha grans runes ni monuments increibles, on el màxim que ha fet la civilització dels pebrots ha estat fer hotels immensos que romanen buits tot l'any. Un punt del món en el qual avui no hi havia mongetes enlloc i jo m'he emprenyat. "Com és possible que no hi hagi "feijao"? No vull menjar carn i fa anys que no hi ha guerra. No m'ho puc creure. Qué collons ha passat amb les mongetes aquest any?" Li escalfo el cap a l'Alfonso. De tant en tant em surt la veta occidental intransigent, superba i exigent del que quan paga mana i per tant espera un servei adequat. Em fa vergonya recordar-ho.

Sense feijao hem pujat a aquesta elevació. I des d'ella veiem l'avinguda Mondlane a on pel matí havia trobat un excombatent tirat a la vorera vestit amb parracs verds militars fets tires creuat de manera que per passar em calia baixar o saltar per damunt seu. Excombatents abandonats a la seva sort després d'haver estat obligats a fer la guerra per no morir, a fer la guerra tant si t'agrada com si no, i després sino ets maconde, o no ets del partit, o no tens cap amic endollat al sistema operatiu que et fotin i et podreixis, ni subsidi ni acords de pau ni sagrades formes. Sembla que alguns excombatents demanen diners així, i jo que soc molt lent de reflexes, no acabo d'entendre-ho i no li donc res. Un altra cosa de la que penedir-me. No hi fa res, fa temps que em penedeixo del que calgui i passo pàgina, sino no hi hauria manera de sortir endavant.

Després de l'escalada, les reunions de feina i totes aquestes i aquelles coses que veniem a fer, perquè som blancs atrafegats i amb molta pressa, tornem al Hotel Lurio a descansar. Un hotel de les postrimetries de l'època colonial portuguesa que ara és un gran espai de varies plantes, amb un ascensor que no va, una moqueta fosca que fa pensar en qui hi viu a dins, i unes habitacions molt senzilles però funcionals. Un dels restes monumentals dels que parlava. Una senyora puja l'aigua calenta en galledes si hom es vol banyar. El personal que hi treballa, considerant l'esperança de vida dels moçambicans, és d'una edat avançada, però tot i així m'arriba com unes vibracions de saviesa i benignitat molt agradable (no de saviesa einsteniana es clar). Com si aquella gent fossin els meus avis o àvies. Potser m'enganyo un cop més però els veig molt a prop. Em semblen treballadors i treballadores difícils d'ensarronar però gens hostils. La meva imaginació es així.

L'hotel és enorme i nosaltres som els únics clients. Li donem voltes a la idea de que és el que deuria generar tantes expectatives a Nampula perquè és fessin instal·lacions hoteleres com aquesta. El mateix ens ha passat a algun que altra restaurant on tot era buit i els menjadors eren enormes. Crec que en aquells temps els portuguesos estaven molt tocats de l'ala i sommiaven truites gegantines quan aterraven a Àfrica.