André Gorz.

André Gorz va morir aquest més d'octubre. Fa molts anys enrere que jo l'havia llegit, i ara sovint recordava els seus escrits desgraciadament profètics que ens avisaven, entre d'altres coses, envers la "rendibilitat" del desastre ecològic generat per aquest sistema i la gestió d'aquesta mala gestió.

Us escric un tros de text que he trobat però que segueix tenint absoluta validesa:

"El pitjor del cotxes és que son com castells o viles exuberants: bens luxosos inventats pel plaer exclusiu d’una minoria molt rica, mai pensats ni creats per la gent.

Així com l’aspiradora, la radio, o la bicicleta, mantenen el seu valor quan cadascú en té un, el cotxe, de la mateixa manera que una casa luxosa al costat del mar, només és desitjable i útil en la mesura en que les masses no el tenen.

Així és com en la concepció i en el propòsit original el cotxe és un bé de luxe. I la essència del luxe és que no és pot democratitzar. Si tothom pot tenir luxe ningun en treu cap avantatge, ans al contrari tothom decep, enfada i frustra als demés, i alhora es decebut, enfadat i frustrat pels altres. "

Ahir anant a Saragossa en tren (és un dir) pensava en Gorz quan tot sortint per la Diagonal veia la corrua de vehicles privats intentant entrar a les vuit del matí a Barcelona. Jo anava en l'Alvia a Saragossa però degut a la construcció de l'AVE tenia que fer-ho en autobús fins a Camp de Tarragona i d'allà en tren.

Ho diuen molts i jo n'estic d'acord; el tren d'alta velocitat és una mamarratxada quan en aquesta contrada no hi ha rodalies que funcionin, ni un transport public digne que faciliti la mobilitat quotidiana. Però aquest sistema és precisament així, i consisteix en això, el benefici públic només interessa quan interessa a quatre, per tant ja no és públic, i la economia només mira les comptes que els hi convenen als quatre de sempre (quatre o quatre mil).

Aquest anàlisi el faig després de bescanviar paraules una bona estona amb un vell amic que vaig trobar al tren (em va fer molta alegria trobar al Ricard) envers fins a quin punt aquesta dinàmica d'ambició pel luxe o el poder no estava arrelada fins i tot dins nostre. Però això té molta molla, deixeu-me que hi pensi i abordi aquest aspecte en un altra post.