Ja ha passat el 12-O i com el 11-S o qualsevol altra data patriòtica jo només he aprofitat la festa del dia de festa, però mentre el rellotge passava per aquests moments i les seves agulles senyalaven fites tan transcendentals (no per a mi) jo estava llegint un llibre de Jean Daniel que ell va titular "La presó jueva".Aquest llibre que tracta envers la identitat jueva i la seva relació amb l'estat israelià, exercita en l'anàlisi sobre quelcom que ens és general a molts membres de la espècie humana a saber; la obsessió identitària, en una formula o altre, i la recerca forçada d'arrels a prop i lluny, allà on sigui.
Evidentment aquest llibre no té només com a objectiu això, i el que fa bàsicament és defensar el dret de ser jueu i no ser ni israelià ni sionista, concepte que sovint a alguna gent se'ns oblida perillosament en els calaixos de la ignorància. Des d'aquest prisma és un llibre meravellós perquè ens obliga a fer un esforç per entrar en un dels conflictes més terribles de la història humana; el de encaparrar-nos en voler ser diferents, o el que és pitjor, millors que els altres, en no tenir-ne prou amb ser de la espècie humana, en establir presons identitàries i daurar amb invencions històriques les nostres raons. Un conflicte que té el seu paradigma a Palestina entre israelians i àrabs, i un conflicte que ens retorna a l'horror de l'holocaust nazi i a les no menys horribles interpretacions que alguns han fet d'aquella bogeria sagnant.
És un llibre que a mi em fa sentir jueu, però no israelià, això si que no. Un llibre a on entenc que el judaisme pot ser universalitzant, pot ser la construcció d'un poble escollit per demostrar amb l'exemple models que facin un món millor, pot ser la creença d'un poble espiritual que no necessita terres ni estats ni exèrcits. Un llibre en el qual quasi diries que per a determinats jueus la idea d'un estat israelià pot ser o és una blasfèmia o una demonització de les seves creences.
Però a mi, que no soc creient en cap religió comunitària i que no se si existeix cap Déu, i que només soc religiós de la meva llibertat d'actuar sense premis ni càstigs establerts, crec que alhora és un llibre que si t'imagines que ets jueu i intentes no ser-ho per assolir la llibertat absoluta, t'angoixes perquè et veus atrapat en una identitat d'una enorme complexitat, en la qual s'entrecreuen molts viaranys que converteixen el camí cap a no ser jueu, perquè Jean Daniel parla d'aquesta opció, en un laberint.
Jean Daniel diu en una de les seves conclusions que els jueus només haurien de retenir de la seva Elecció la exhortació a ser els millors, i de l'Aliança, la obligació de fer d'Israel el far de les nacions. Considera que si això no és possible, llavors tot el món és jueu i ningú ho és.
Hi han molts paràgrafs bonics però jo escullo aquest atribuït a Levinàs; "no hi ha res més perillós que el geni dels llocs, aquest geni que ens sedueix per fer que preferim paisatges i arquitectures en lloc del rostre d'un altra home"
Evidentment aquest llibre no té només com a objectiu això, i el que fa bàsicament és defensar el dret de ser jueu i no ser ni israelià ni sionista, concepte que sovint a alguna gent se'ns oblida perillosament en els calaixos de la ignorància. Des d'aquest prisma és un llibre meravellós perquè ens obliga a fer un esforç per entrar en un dels conflictes més terribles de la història humana; el de encaparrar-nos en voler ser diferents, o el que és pitjor, millors que els altres, en no tenir-ne prou amb ser de la espècie humana, en establir presons identitàries i daurar amb invencions històriques les nostres raons. Un conflicte que té el seu paradigma a Palestina entre israelians i àrabs, i un conflicte que ens retorna a l'horror de l'holocaust nazi i a les no menys horribles interpretacions que alguns han fet d'aquella bogeria sagnant.
És un llibre que a mi em fa sentir jueu, però no israelià, això si que no. Un llibre a on entenc que el judaisme pot ser universalitzant, pot ser la construcció d'un poble escollit per demostrar amb l'exemple models que facin un món millor, pot ser la creença d'un poble espiritual que no necessita terres ni estats ni exèrcits. Un llibre en el qual quasi diries que per a determinats jueus la idea d'un estat israelià pot ser o és una blasfèmia o una demonització de les seves creences.
Però a mi, que no soc creient en cap religió comunitària i que no se si existeix cap Déu, i que només soc religiós de la meva llibertat d'actuar sense premis ni càstigs establerts, crec que alhora és un llibre que si t'imagines que ets jueu i intentes no ser-ho per assolir la llibertat absoluta, t'angoixes perquè et veus atrapat en una identitat d'una enorme complexitat, en la qual s'entrecreuen molts viaranys que converteixen el camí cap a no ser jueu, perquè Jean Daniel parla d'aquesta opció, en un laberint.
Jean Daniel diu en una de les seves conclusions que els jueus només haurien de retenir de la seva Elecció la exhortació a ser els millors, i de l'Aliança, la obligació de fer d'Israel el far de les nacions. Considera que si això no és possible, llavors tot el món és jueu i ningú ho és.
Hi han molts paràgrafs bonics però jo escullo aquest atribuït a Levinàs; "no hi ha res més perillós que el geni dels llocs, aquest geni que ens sedueix per fer que preferim paisatges i arquitectures en lloc del rostre d'un altra home"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada