Bé, s'apropen els primers parcials a la Universitat i tindré que afluixar el meu ritme de generació de posts. Ha estat un octubre molt intens per a mi, en tots els sentits, i ara em toca serenarme i estudiar el que és obligatori estudiar. Em submergiré en la història moderna universal i quan tregui el cap potser us en faig cinc cèntims d'alguna cosa que m'hagi impactat.
Però abans de retirar-me tinc que escriure alguna cosa envers el Liban i Siria. Necessito fer-ho per demostrar-me a mi mateix que no oblido a la gent que vaig conèixer aquest setembre allà, i que no menyspreo gens ni mica la bonica experiència humana que varem viure junts amb la Coco. No hi puc fer gran cosa més però si això és el que puc fer no cal que m'ho pensi dues vegades.
El 23 d'aquest mes s'acabava el terme per escollir president al Liban i això és dimarts vinent. Es veritat que ja s'ha ajornat la data un altra vegada per evitar la duplicació de governs i el conseqüent bany de sang que això pot comportar, però la situació és preocupant. La premsa occidental segueix simplificant i manipulant els fets de forma sibilina. Quan llegeixo els diaris a Barcelona sembla que allà l'únic problema rau en les interferències de Siria i Iran.
No es parla quasi bé de la interferència permanent d'Israel, d'EEUU, França i altres potències en la política del Líban. El pobre Líban ha estat sempre un laboratori d'experimentació a proper orient i un lloc on han confluït les tensions internacionals imperialistes franceses, angleses, otomanes i ara nord-americanes, amb les tensions regionals gens menyspreables entre Iran, Irak, Siria, Israel, Palestina, Arabia Saudí...
Per si fora poc els experiments polítics nefastos dels francesos van deixar allà un model constitucional horrible fonamentat en les comunitats religioses en el qual els ciutadans no poden escollir cap alternativa civil laica transversal que desmunti l'enfrontament religiós i el post-feudalisme liderat pels senyors de la guerra libanesos.
La meva angoixa em fa preguntar-me qué passarà allà en els propers dies, setmanes, mesos? Adel, Saleh, Omar, Cristina, Mustafà... Quan pots posar noms i veure les cares de la gent quan tanques els ulls, és quan t'adones que és veritat, la gent mor i és assassinada brutalment per la cobdícia d'uns pocs.
Saleh em deia a Damasc que aquella ciutat li arribaria el seu torn. Em va semblar un escàndol que digués allò. Damasc? No és possible. No ho faran. Però en Saleh em va dir que probablement si hagués conegut Bagdad tampoc hagués acceptat el que ja ha passat. Iraq; un pais immers en la catàstrofe humana convertit en un gran laboratori on els ocupants experimenten tota mena de tècniques de destrucció, terrorisme, tortura... Déu meu, perquè no has existit mai?
Lligo pensaments amb molta rapidesa i em ve al cap la frase que vaig llegir en un prospecte de promoció del darrer llibre de la Naomi Klein; “a los capitalistas del desastre no les interesa en absoluto reconstruir el pasado. En Irak, Sri Lanka y Nueva Orleans los procesos engañosamente llamados “de reconstrucción” se limitaron a terminar la labor del desastre original, tirando abajo los restos de las obras, comunidades y edificios públicos que aun quedaban en pie para reemplazarlos rápidamente con una especie de Nueva Jerusalén empresarial, todo antes de que las víctimas del conflicto o del desastre natural fueran capaces de reagruparse y reclamar lo que les pertencía.”
Qué volen fer amb el Liban? No ha patit prou aquest pais? Desitjo de tot cor que els Nasrallah, Aoun, Hariri, Jumblatt, Geagea i tota aquesta colla de delinqüents legalitzats d'una o altra manera, es posin d'acord, encara que només sigui per no tornar a entrar en una nova dinàmica destructiva i incerta fins i tot per a ells. Encara que només sigui per fer la guitza als neocons i a l'estat israelià, i desfer els seus plans de caos i destrucció a Orient.
La meva religió no té església, ni té capellans, ni hòsties, ni cap manual, ni val la pena escriure-la, perquè si s'escriu s'esborra, o pitjor; també es podreix. Malgrat tot deixeu-me que això sigui una petita oració pel Liban, o una nana perquè els assassins s'adormin.
Però abans de retirar-me tinc que escriure alguna cosa envers el Liban i Siria. Necessito fer-ho per demostrar-me a mi mateix que no oblido a la gent que vaig conèixer aquest setembre allà, i que no menyspreo gens ni mica la bonica experiència humana que varem viure junts amb la Coco. No hi puc fer gran cosa més però si això és el que puc fer no cal que m'ho pensi dues vegades.
El 23 d'aquest mes s'acabava el terme per escollir president al Liban i això és dimarts vinent. Es veritat que ja s'ha ajornat la data un altra vegada per evitar la duplicació de governs i el conseqüent bany de sang que això pot comportar, però la situació és preocupant. La premsa occidental segueix simplificant i manipulant els fets de forma sibilina. Quan llegeixo els diaris a Barcelona sembla que allà l'únic problema rau en les interferències de Siria i Iran.
No es parla quasi bé de la interferència permanent d'Israel, d'EEUU, França i altres potències en la política del Líban. El pobre Líban ha estat sempre un laboratori d'experimentació a proper orient i un lloc on han confluït les tensions internacionals imperialistes franceses, angleses, otomanes i ara nord-americanes, amb les tensions regionals gens menyspreables entre Iran, Irak, Siria, Israel, Palestina, Arabia Saudí...
Per si fora poc els experiments polítics nefastos dels francesos van deixar allà un model constitucional horrible fonamentat en les comunitats religioses en el qual els ciutadans no poden escollir cap alternativa civil laica transversal que desmunti l'enfrontament religiós i el post-feudalisme liderat pels senyors de la guerra libanesos.
La meva angoixa em fa preguntar-me qué passarà allà en els propers dies, setmanes, mesos? Adel, Saleh, Omar, Cristina, Mustafà... Quan pots posar noms i veure les cares de la gent quan tanques els ulls, és quan t'adones que és veritat, la gent mor i és assassinada brutalment per la cobdícia d'uns pocs.
Saleh em deia a Damasc que aquella ciutat li arribaria el seu torn. Em va semblar un escàndol que digués allò. Damasc? No és possible. No ho faran. Però en Saleh em va dir que probablement si hagués conegut Bagdad tampoc hagués acceptat el que ja ha passat. Iraq; un pais immers en la catàstrofe humana convertit en un gran laboratori on els ocupants experimenten tota mena de tècniques de destrucció, terrorisme, tortura... Déu meu, perquè no has existit mai?
Lligo pensaments amb molta rapidesa i em ve al cap la frase que vaig llegir en un prospecte de promoció del darrer llibre de la Naomi Klein; “a los capitalistas del desastre no les interesa en absoluto reconstruir el pasado. En Irak, Sri Lanka y Nueva Orleans los procesos engañosamente llamados “de reconstrucción” se limitaron a terminar la labor del desastre original, tirando abajo los restos de las obras, comunidades y edificios públicos que aun quedaban en pie para reemplazarlos rápidamente con una especie de Nueva Jerusalén empresarial, todo antes de que las víctimas del conflicto o del desastre natural fueran capaces de reagruparse y reclamar lo que les pertencía.”
Qué volen fer amb el Liban? No ha patit prou aquest pais? Desitjo de tot cor que els Nasrallah, Aoun, Hariri, Jumblatt, Geagea i tota aquesta colla de delinqüents legalitzats d'una o altra manera, es posin d'acord, encara que només sigui per no tornar a entrar en una nova dinàmica destructiva i incerta fins i tot per a ells. Encara que només sigui per fer la guitza als neocons i a l'estat israelià, i desfer els seus plans de caos i destrucció a Orient.
La meva religió no té església, ni té capellans, ni hòsties, ni cap manual, ni val la pena escriure-la, perquè si s'escriu s'esborra, o pitjor; també es podreix. Malgrat tot deixeu-me que això sigui una petita oració pel Liban, o una nana perquè els assassins s'adormin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada