L’escàndol de Tchad relacionat amb l’intent de transportar il·legalment a França a més d’un centenar d’infants ha copsat a l’opinió pública i ha fet remoure un cop més els fonaments morals i ètics de l’ajut humanitari i la cooperació. Bla, bla, bla, etcétera i etcétera.
Al marge de les raons polítiques que han atiat el foc (com pot ser per exemple el suposat allunyament del Tchad de la política exterior francesa), i més enllà de les accions teatrals i bufonesques de Sarkozy {(viatjant en el seu avió per rescatar a qui tothom sabia que seria alliberat de forma imminent. (Boadella fes una obra d'aquest paio i deixa't de mediocritats)}, i en definitiva, al marge de tot el fum que ens han venut els mitjans, hi ha un concepte en l’arrel del problema que tindria que cridar una mica més l’atenció de la nostra societat. Si més no d’aquells que son una mica sensibles i crítics a les polítiques exteriors occidentals. Es tracta de la idea prepotent que tenen alguns individus vinculats al món de l’ajut en el sentit de que determinats fins justifiquen els mitjans.
Però abans d'entrar en aquesta qüestió deixeu-me que tangencialment apunti com de paradoxal resulta que un govern integrat per ideòlegs de la intervenció humanitària absolutista (Kouchner, Bernard Henry-Levy...) es queixi i critiqui una acció que ha seguit fidelment el seu llibre d’estil, i que en definitiva abandoni a la seva sort als seus esmerats deixebles. Cal tenir en compte que França intervé en la política regional africana quan li dona la gana enviant fins i tot tropes allà on li sembla que els seus interessos estan amenaçats. Llavors, perquè queixar-se de que uns il·luminats no investits de poder segueixin l’exemple dels mestres de la intervenció vertical i absolutista. Anem malament si l'estat no es diferencia del comú en altra cosa que no sigui el seu poder d'exercir la violència.
Però anant al cor de la carxofa volia dir que fa temps que en el meu vagarejar pel món humanitari o per l’univers de la cooperació m’he adonat de que hi ha una determinada gent que es capaç fins i tot de matar per salvar vides. Fa temps que, d’una forma certament més còmode, una sèrie d’il·luminats perillosos, que per posar un cas demanen intervencions armades amb fins humanitaris, practiquen allò del que ens queixem quan fem referència a les ideologies autoritàries. Allò lleig del socialisme real, allò de les avantguardes que creien i encara que creuen (algunes) que ens tenen que salvar encara que no en tinguem ganes.
L’Arca de Zoë és un d'aquests models d’intervenció vertical filla de l'esperit kouchnerià i sarkozià. Un mètode operatiu al que no li cal permís, ni respecte pel beneficiari o “perjudiciari” (a saber), que ja arrenca de la base de la ilegitimitat de les autoritats locals, de que la llei al lloc on van no val per res. Probablement és així perquè el fonament dels Zoë és que la gent allà és irrecuperable degut a la seva no-occidentalitat. Creuen que malgrat que els nens son negres es podran occidentalitzar a Europa un cop arrencats de les seves mares i del seu país de naixement. Son el model de pensament que propugna la intervenció humanitària sense permís de ningú, ni dels propis interessats, un esquema de pensament racista i autoritari que no es salva ni amb la seva finalitat aparentment bona. Un pensament bíblic només una mica més generòs que el Déu de Sodoma i Gomorra, que al temps que roba nens als pobres aixeca murs i enreixats i abandona a la seva sort als adults pecadors. Una repugnant concepció de l'espècie humana més generalitzada del que ens creiem.
Quan jo era petit somiava que uns marcians ens salvaven de la nostra pròpia fúria sanguinària, de la nostra imbecil·litat i ens regalaven un món en pau. Tenia por dels homes, havia començat a créixer i m’adonava de que els adults eren capaços de matar sense cap justificació. Avui, aquesta idea dels marcians encara em sembla més respectable i intel·ligent que la dels extraviats que pretenen esdevenir marcians sense venir de Mart i estar per damunt del bé i del mal i de la llei internacional, o dels que demanen a un organisme no menys abstracte nomenat "comunitat internacional" que solucioni els problemes amb els seus exèrcits. En son exemples els Kouchner que demanen bombardeigs per protegir a poblacions, els penjats que compren esclaus al Sudan mitjançant rescats, aquells que segresten nens per salvar-los o les organitzacions humanitàries que demanen corredors humanitaris per poder intervenir però que no gosen condemnar la guerra.
Només pots ajudar si creus que t'ajudes a tu mateix, si fas l'esforç per un moment de sentir que tu ets l'altra, si vas als llocs intentant escoltar a la gent a la que pretens salvar, si respectes mínimament la llei local allà on vas, si tens clar que el teu país tampoc és ni de lluny perfecte i si tens clar que la guerra és el que és, i per ser el que és mai es pot recolzar ni tractar com un fenomen meteorològic. Sino tens clar això i algunes coses més és preferible que segueixis creant problemes a casa teva enlloc d'exportar-te a altres ecosistemes que no tenen vacuna contra tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada