19 de gen. 2008

Ànimes simples i esbalaïdes.


Molts cops sento que per als que no som cristians, ni musulmans, ni ens sentim adscrits a cap religió organitzada al voltant de cap estructura jeràrquica, ni al voltant de cap déu únic, ni entorn de res realment clar o establert, ni gaudim de les facilitats de tenir un manual d'instruccions, o mestres que ens orientin i ens diguin el que tenim que fer, ens costa entendre que hi hagi creients d'aquest tipus que pensin coses que realment valguin la pena.

A mi em passa una mica això. I tinc que recórrer a persones molt llunyanes per acceptar referents del món religiós monoteista i per aprofitar-ne coses. Però per lluny que estiguin els trobo i em fa il·lusió. Per exemple mentre feia un treball a la Universitat vaig tenir la sort de conèixer la existència d'una dona sorprenent; Margarida Porete.

Ella va viure ni més ni menys que fa uns set-cents anys i es clar que no podem saber amb certesa absoluta com vivia i que sentia, tot i que el seu llibre “L'espill de les ànimes simples” i el final de la seva vida deixen ben clar fins a on creia en el que escrivia. Fou una viva representant del lliure esperit com a tendència de pensament teològic. Indubtablement va recollir molts conceptes anteriors a ella, fonamentats en una relació amorosa espiritual que va tenir un gran ressò entre moltes dones religioses.

La conjuminació dels seus coneixements i del seu misticisme van resultar en conceptes molt potents, com foren el de posar l'Amor per damunt de la Raó en tot moment. En el seu Espill sempre és, paradoxalment per al concepte humanista, la raó qui no compren la lògica del camí que porta a Déu i a la anihilació. L'anihilació també és un concepte rellevant en aquest corpus místic, allò que Simone Weil descrivia com “el instante en el cual, por una fracción infinitesimal del tiempo, la verdad pura desnuda, cierta, eterna, entra en el alma” era l'estat previ a l'anihilació o el sisè estat definit per Margarida Porete “pues la abertura del dulce movimiento de gloria que da el gentil Lejoscerca no es sino un vislumbre que Dios quiere que tenga el alma de su propia gloria que poseerá eternamente.” I és el seté estat, aquesta possessió eterna, i en definitiva la mort, i l'objectiu místic, que serà la anihilació de l'ànima en tant que deificatio o retorn a Déu.

Un altra assumpte cabdal per Margarida Porete, i per a tota la mística del segle XIII, era la mediació, ja que la experiència unitiva de l'ànima esbalaïda comporta abans que res la eliminació de qualsevol mediació, cosa que fora de recintes controlats per a l'església institucional no pot resultar acceptable de cap manera perquè obre a la clientela una porta de sortida massa gran cap una espiritualitat sense copyright. La idea de que Déu no és aprehensible no deixa de ser potent en el context, i Margarida Porete reflectirà en la seva obra; “Pero no hay otro Dios que aquel de quien nada en absoluto puede conocerse...”, quelcom que després expressaran amb altres paraules i en un àmbit tancat i exclusiu místics com Juan de la Cruz o Teresa de Àvila.

Una religió lliure i feta a mida per a cadascú, sense intermediaris, quelcom revolucionari fins i tot avui en dia. Fa un temps deia que jo no era religiós, i aquesta tarda ho parlava amb una amiga, en realitat els que no son religiosos son els que deixen en mans de mitjancers la seva espiritualitat, sigui la que sigui.

16 de gen. 2008

Aquell senyor dons, va existir?

Si no voleu anar a l'infern, i barrejar els vostres crits de dolor eternament amb el Ratzinger, no teniu que llegir aquest llibre, però si aquest problema no us preocupa i més aviat creieu que l'infern està al planeta Terra i que de dimonis desgraciadament n'hi ha un grapat ben vestits i ben menjats, llavors llegiu, llegiu...

El llibre d'Acharya deixa caure la idea de que potser en Jesús de Natzaret no va existir i la religió cristiana no és més que una compilació de creences antigues que va tenir la seva versió 1.0 al Concili de Nicea l'any 325 després de Crist (quin bucle!).

El potent software Cristianisme 1.0 integraria tota mena de paquets procedents de religions com la zoroastriana, mitràica, yahveista, maniquea, druídica, budista i una llista inacabable. A partir d'aquí dels evangelis existents, que difícilment es corresponen amb les dades plantejades (tots son bastant posteriors al període suposat de vida de Jesucrist), es va fer una selecció arbitrària a conveniència i es va llençar el nou sistema operatiu dissenyat per no compartir disc dur amb cap altra (És com Microsoft, si l'instal·les el darrer s'ho carrega tot).

De fet un dels elements interessants i que més em va cridar l'atenció es entendre que no hi ha cap element històric fiable que suporti la existència del senyor (majúscules si voleu) en qüestió. Només hi ha uns texts escrits per un historiador jueu fariseu nomenat Flavio Josefo que cap al 93 fa un parell d'al·lusions a “Antiguitats jueves” sobre Jesús en un acte que s'ha definit com el “testimoni flavià”.

De fet aquest “testimoni flavià” hi ha historiadors reputats que el qualifiquen d'interpolació. Les paraules que fan referència a Jesús, serien texts inserits posteriorment en el text original. Com us podeu imaginar la polèmica és gran però per a mi el cas és que la possibilitat de que aquell bon senyor existís sembla a totes llums més aviat remota, i la de que fos qui es diu que va ser encara més, i la de que els evangelis que han servit per compilar el manual d'instruccions del software humà més famós de la història recent siguin la representació fidel del que aquell senyor, que ja no sabem ni si va existir, va dir, son extremadament improbables.

El cas és que sigui com sigui el llibre encara que un pel feixuc està treballat d'una forma seriosa i no és cap cosa d'afeccionats.

Meravelles apassionants de l'arquitectura urbana de Barcelona


Això pertany al parc de les Tres Xemeneies, que algun dia no tan llunyà seran un monument a la demència humana industrial, i és un paral·lelepípede que es caracteritza per mancar-li dos paral·lelograms, es a dir, dues cares. A la pràctica aquesta mancança, que potser va ser voluntària i deuria sorgir del cervell privilegiat d'algun dels gloriosos arquitectes que han passat per aquesta ciutat en missió de marcatge, reuneix certes particularitats com poden ser la de que no serveix per al fi que hom imagina quan vol pensar bé.


Escenari? A quina ment malaltissa se li acut fer un escenari de formigó en forma de caixa de sabates? Això si, si plou els artistes és mullen igualment tot i que el públic es mulla més encara. Però la inutilitat no és el més rellevant d'aquesta peça. El més important és que els sense sostre utilitzen aquest semi-aixopluc patint a ple mes de gener la corrent d'aire que es genera en aquesta mena de túnel i patint, si plou, la mullena de la pluja en diagonal. En realitat és una bona idea si es tracta de fer la vida més difícil a la població de sense sostre que augmenta de forma paulatina però determinada a Barcelona.


Ah! Però ja se on és la meva errada! Aquesta construcció no havia estat pensada per als sense sostre perquè per això ja hi ha ... el puto carrer pelat, ara que les entitats bancàries exterioritzen els seus caixers automàtics per evitar que s'utilitzin com abrics espontanis. Ara ho entenc.

15 de gen. 2008

A la merda amb el periodisme homologat!!!


Fent una ullada al blog “A Sueldo de Moscú”, un que em cau més o menys simpàtic, em quedava una mica bocabadat quan llegia que els estudiosos de la comunicació li diuen j-blogger a aquell periodista que té un blog. “Mira qué bien: otra cosa inútil pero misteriosa que enseñar en las facultades.” diu amb saviesa el blogaire Ricardo.

Això m'ha ratllat i m'ha començat a patinar la corretja del ventilador i he acabat penjant una foto de la sèrie V (no te cap relació però hi ha moltes coses que no la tenen).

La elaboració permanent de termes per descriure elits o per generar taxons nous amb la fi de filtrar capciosament al personal em fa bullir la sang. Per a mi el que pensin els professionals, els estudiosos o determinada gent de pedigrí del món de la comunicació envers els blogs i les etiquetes que vulguin posar a aquest mitjà d’expressió, em sembla tan rellevant com la opinió dels matalassers sobre la telefonia mòbil.

Que en fa de temps que els mitjans de comunicació no deixen de vomitar merda indiscriminadament i que la professió ha perdut qualsevol credibilitat! Com perquè hi hagi qui digui que a la xarxa hi ha massa soroll i informació poc fiable. Ostia, quin descobriment! I al paper de la Vanguardia, al del País o al del Periódico hi ha un xivarri que fa por.

No se que s’aprèn a la facultat de Periodisme però és clar que o és terriblement tòxic o no s’aplica. I llavors tenint en compte aquestes premisses, que coi m’importen aquestes mamarratxades del tipus j-bloggers? O és que pretenen crear una distinció de qualitat entre blogs? o volen aconseguir que per tenir un blog acabem demanant a industria que algú homologat ens signi uns butlletins blaus o grocs?.

Aquesta és una raó per la que aquest blog es diu com es diu, Opinions Sense Homologar. Sobretot perquè les homologacions son per una banda mecanismes del poder que faciliten la seva concentració i repartiment entre les clienteles de torn, i per l'altra perquè no garanteixen la inexistència ni del frau ni de la mala qualitat.

Per contra d’aquesta desfici produït pels papanates que sommien en filtrar els blogs amb l’objectiu de no permetre que qualsevol pugui escriure o el que es pitjor; que qualsevol pugui ser llegit, jo propugno la recerca de blogs autèntics, fets com la melmelada casolana, i sense ínfules elitistes, recerca que es tindrà que fer de forma laboriosa i no visitant la web del Col·legi de Bloggers de torn.

Per exemple crec que és una pena i una pèrdua de temps o confusió conceptual buscar blogs a través dels mitjans de comunicació digitals convencionals. Els blogs tenen sentit quan son llocs incontrolats on la gent explica la seva des de la òptica micro o macro que li dona la gana, i poden contenir tanta veritat i tanta mentida com el Time, la Fulla Dominical de la parroquia, El Pais, el 20 Minutos, un manual d’instruccions d’un ventilador o qualsevol altra producte homologat del món de la comunicació. Com a gran blog descobert recentment que pot ser l’antítesi de la mamarratxada dels j-bloggers no puc més que subratllar el de Nación Carmona. Caram! Un blog en el que no teniu perquè compartir al cent per cent el que el seu propietari diu però que és autèntic, un blog biològic i ecològic fet amb productes de la terra, i no amb morralla professional comunicativa de merda.

14 de gen. 2008

Passaport palestí per Daniel Barenboim


“Ara fins i tot gent no massa intel·ligent diu que la ocupació s'hauria d'aturar” deia en Daniel Barenboim fent al·lusió al president d'EEUU i als comentaris que aquest ser nefast va fer en la seva visita a Israel i Palestina. A banda d'això el compositor, en una acció lluminosa, va acceptar amb orgull el passaport palestí que li van oferir les autoritats dels territoris ocupats.

Amb aquest gest Daniel Barenboim expresa la seva creença de que palestins i israelians poden i tindrien que viure sota un mateix sostre estat-nació. Com Edward Said i altres (no masses desgraciadament) ell no creu en aquesta idea infame i patològica que propugna crear estats que atorguen la ciutadania en funció de criteris ètnics, religiosos o de caire similar.

¡Felicitats i gràcies a Daniel Barenboim per aquest gran detall!


Ciutat podrida


Ep gent! He trobat un brother!! Buscant aquella lletra dels Banda Trapera del Río que parlava de la nostra estimada ciutat podrida he trobat aquest blog que francament m'ha agradat i que posaré en la meva llista d'enllaços.



carmonación


I evidentment no puc evitar penjar la lletra:


ciutat podrida ens portes la nit i la por
ara que que ets adormida els carrers són plens de foc
vull sortir d'aquest infern on els crits dels perduts s'obliden
quan ets presoner, esclau també i la llibertat no camina

ciutat podrida

aquest és el momenten el que ha mort la vida
no m'importa el moment puc caminar sense guia

ciutat podrida

12 de gen. 2008

La subpolítica que tant ens trastorna.


La política que fan els polítics d'avui en dia, al menys a les nostres contrades, cada cop guarda més similituds amb el futbol; qui té més calers és qui té més possibilitats de guanyar, en general tot sol ser una martingala, s'omplen muntanyes de pàgines als diaris de bajanades, per una jugada bona que és fa tens que empassar-te hores de joc mediocre i avorrit...

A banda de la seva similitud amb un altra dels temes de conversa preferits pels homes, la subpolítica que emplena els diaris de lletres, paraules, frases i parrafades infinites, cada cop és més virtual i té una clara tendència a entretenir-nos però a no solucionar res tangible. Hi ha una clara preferència per parlar de coses simbòliques, o de coses que van passar fa 50 anys, de terrorisme i unitat patriòtica, o de qüestions que entren en la vida personal de cadascú... Sovint penso que si no hagués terrorisme a un bon grapat de polítics els hi agafaria una depressió perquè no sabrien de que parlar, potser és per això que hi ha qui busca guerres llunyanes en las quals emmerdar a la ciutadania.

Quan la economia va malament o va bé, no cal ser un set ciències per saber que el govern de torn hi té poc a veure, perquè les conjuntures corren per un nivell cada cop més inaccessible a governs com l'espanyol o el català. En relació a tot allò social; pobresa, exclusió, violència estructural, especulació, destrucció ambiental, son coses que en realitat no preocupen als nostres polítics, per molt que facin veure que si. Com a molt fan esforços per fer veure que els hi preocupa i llavors ataquen les conseqüències en lloc de les causes.

Això que fan el Mas, el Saura, el Zapatero, el Rajoy, el Zaplana, el Tardà... en fi, tota aquesta colla de mercaders del no res, es subpolítica; una cosa que en general no serveix per res positiu però que compte!; si ho fan malament com passa darrerament el que si poden aconseguir és incrementar el nostre malviure i que principalment aquest malviure arribi un moment que no sapiguem d'on ve, si de la guerra de les banderes, de la lletra de l'himne, d'uns papers a Salamanca, de la pugna per les seleccions, del boicot al cava, de que Companys era un terrorista i Fraga té les mans tacades de sang...

Mentre aquests passen la estona inflant-nos el cap amb productes inútils, una vivenda digna ja és inaccessible a milions de persones, els preus no paren de pujar i els sous es queden cada cop més congelats, ens volen allargar la vida laboral i l'atur torna a créixer, les multinacionals desprès d'haver fet l'agost foten al camp a llocs on poder fer-lo encara més, els bancs es forren i mai en tenen prou... i en conclusió la política real va funcionant per un altra banda de forma antidemocràtica i en mans de gent que no sabem ni qui son.

Potser dels debats de la subpolítica que es podrien entendre com a reals podríem dir que n'hi ha un que té una certa tangibilitat i és el del transport públic de rodalies. ¿Com és possible que no s'hagi invertit en quelcom tant important? La meva resposta va a parar al lloc de sempre; perquè en realitat qui ha manat fins ara ha estat la industria de l'automòbil i els seu entorn, un autèntic poder fàctic que pica més alt que els subpolítics titelles que patim cada dia, i ni les esquerres ni les dretes del poder han gosat fer la competència al vehicle privat mitjançant alternatives més racionals.

Ara, quan la dilapidació de recursos i les pèrdues astronòmiques ja es poden llegir en termes d'economia autista-capitalista van i es desperten, i sembla que tot el problema giri al voltant d'un traspàs de competències.

11 de gen. 2008

Fraga, Tardà, Zaplana i altres collonades.


Bé, avui tenia ganes de parlar d'imbecil·litats i m'ha anat rodó assabentar-me de la enganxada que han tingut al congrés els diputats Tardà i Zaplana. El primer deia que si el Fraga tenia les mans tacades de sang i l'altra acusava al primer de tenir idees feixistes i totalitàries. M'ha agradat molt aquest comentari que ha penjat un tal Luis a la Vanguardia digital:

“Ciertamente, lo ha dicho pol. Si Tardà es fascista ¿De que se acusan unos fascistas a otros? Estoy harto de ver acusarse de fascistas a fascistas. ¿Porque no cambian y se acusan de imbéciles? ¿Acaso tienen miedo de volver a acertar?”

Jo li diría a en Tardà que ja es massa “tardà” per parlar de certes coses. Encara recordo com va correr ERC a fer coalició amb el Partido del Trabajo de España per no perdre's les primeres eleccions democràtiques amb aquella cosa fastigosa nomenada Front Electoral Democràtic. En aquell punt ells van acceptar la transició i el joc que ens ha dut fins el que hi ha ara. Qué collons volen ara? Amablement perquè no se'n van els senyors Tardans i Zaplans a la merda i deixen l'escó a algú que de veritat es preocupi d'alguna cosa real.