Platges solitàries i arrossars del Delta. Totes les terres son precàries i poden ser engolides pel mar tard o d'hora però les del Delta de l'Ebre ho semblen més que d'altres. Potser és això que fa que hagi viscut molt intensament la meva estada allà fa una setmana. Aquest cop he viatjat molt a prop, no tant com la darrera vegada que vaig passar cinc dies a Vilanova i la Geltrú en un hotel, malalt, sense quasi sortir de l'habitació. Aquest cop he anat més lluny però no gaire.
Uns amics fantàstics m'han deixat estar a la seva casa una setmana, al costat de Sant Jaume d'Enveja de camí cap Els Muntells, i la experiència ha estat insuperable. En primer lloc feia que no anava a la platja a surar i prendre el sol quasi 3 anys i ho he pogut fer a plaer i sense compartir-la quasi amb ningú. Platges buides i llargues on em podia banyar nu sense cap incomoditat. Passejar en bicicleta per Lo Serrallo, pel Fangar, per l'Encanyissada o La Tancada, i com no; llegir coses d'aquestes terres. Fruir d'un pla encara humanitzat, veure aus arreu, emprenyar als pagesos amb preguntes típiques de can fanga.
Mentre un llibre senzill però bonic i clar m'ha encisat; “El Delta de les dones” de Sònia Tomàs. No el tinc a mà però puc dir que és esperançador veure que no cal ser un escriptor consagrat ni molt menys per explicar de forma emotiva i operativa coses molt interessants. Les coses autèntiques son molt més senzilles del que ens volen fer creure. La vida de la gent humil al Delta els anys 50 encara que resumida en episodis molt breus queda ben dibuixada i ens pot fer reflexionar envers els canvis que s'han produït en aquest lapse de temps que ja comença a no ser tan petit.
En alguna publicació de la zona llegia també anecdotes molt curioses i una que em cridava molt l'atenció era la dels vacances dels pobres. Les famílies humils, deia un article en una revista, anaven de vacances a la platja amb burro i carreta, no pas a fer vacances tal i com les entenem ara, sinó a estalviar quartos menjant el que pescaven i fent menys despesa en temps de poca feina. Un concepte de les vacances que també pot generar reflexions. Del pobre esclavitzat que no coneixia les vacances, o del pagès ric però tan sacrificat en la seva fortuna que no podia descansar més d'un dia per por a trobar-se malament en el moment de reprendre la dura feina del camp, D'aquest darrer tipus d'individu en vaig conèixer un a Foradada del Toscar quan treballava de mosso de quadra; un propietari que patia quan es veia venir els nadals per por a descansar massa i enrogallar-se, anem a la era de l'estrès "post-vacacional".
També estic llegint ara "Terres de Salabror" de la Teresa Bertran, historiadora que mig història i mig novela els origens de la colonització arrossera del Delta. Una crònica fascinant de realitats que al menys a mi em commouen. Dels temps del paludisme, i dels enfrontaments entre pescadors i arrossers. De Carles III fins a la restauració, el trasbals del vapor i les seves energies tan mal aprofitades. Allà va començar un mon que ara no és de cartró pedra encara però va en camí de ser-ho ho de ser devorat pel mar.
El Delta de l'Ebre; hi tornaré amb tota certesa. He intentat anar amb els ulls girats, com si arribès de qui sap on, però m'ha costat. Crec que quasi he fet el meu primer viatge a Catalunya. Hi tinc que anar més sovint.
Uns amics fantàstics m'han deixat estar a la seva casa una setmana, al costat de Sant Jaume d'Enveja de camí cap Els Muntells, i la experiència ha estat insuperable. En primer lloc feia que no anava a la platja a surar i prendre el sol quasi 3 anys i ho he pogut fer a plaer i sense compartir-la quasi amb ningú. Platges buides i llargues on em podia banyar nu sense cap incomoditat. Passejar en bicicleta per Lo Serrallo, pel Fangar, per l'Encanyissada o La Tancada, i com no; llegir coses d'aquestes terres. Fruir d'un pla encara humanitzat, veure aus arreu, emprenyar als pagesos amb preguntes típiques de can fanga.
Mentre un llibre senzill però bonic i clar m'ha encisat; “El Delta de les dones” de Sònia Tomàs. No el tinc a mà però puc dir que és esperançador veure que no cal ser un escriptor consagrat ni molt menys per explicar de forma emotiva i operativa coses molt interessants. Les coses autèntiques son molt més senzilles del que ens volen fer creure. La vida de la gent humil al Delta els anys 50 encara que resumida en episodis molt breus queda ben dibuixada i ens pot fer reflexionar envers els canvis que s'han produït en aquest lapse de temps que ja comença a no ser tan petit.
En alguna publicació de la zona llegia també anecdotes molt curioses i una que em cridava molt l'atenció era la dels vacances dels pobres. Les famílies humils, deia un article en una revista, anaven de vacances a la platja amb burro i carreta, no pas a fer vacances tal i com les entenem ara, sinó a estalviar quartos menjant el que pescaven i fent menys despesa en temps de poca feina. Un concepte de les vacances que també pot generar reflexions. Del pobre esclavitzat que no coneixia les vacances, o del pagès ric però tan sacrificat en la seva fortuna que no podia descansar més d'un dia per por a trobar-se malament en el moment de reprendre la dura feina del camp, D'aquest darrer tipus d'individu en vaig conèixer un a Foradada del Toscar quan treballava de mosso de quadra; un propietari que patia quan es veia venir els nadals per por a descansar massa i enrogallar-se, anem a la era de l'estrès "post-vacacional".
També estic llegint ara "Terres de Salabror" de la Teresa Bertran, historiadora que mig història i mig novela els origens de la colonització arrossera del Delta. Una crònica fascinant de realitats que al menys a mi em commouen. Dels temps del paludisme, i dels enfrontaments entre pescadors i arrossers. De Carles III fins a la restauració, el trasbals del vapor i les seves energies tan mal aprofitades. Allà va començar un mon que ara no és de cartró pedra encara però va en camí de ser-ho ho de ser devorat pel mar.
El Delta de l'Ebre; hi tornaré amb tota certesa. He intentat anar amb els ulls girats, com si arribès de qui sap on, però m'ha costat. Crec que quasi he fet el meu primer viatge a Catalunya. Hi tinc que anar més sovint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada