Iaia, ja no et compraré el Ford

En aquells temps en els quals al carrer encara havia com a molt una dotzena de models d'automòbil recordo que a la nostra àvia el meu germà i jo sempre li prometíem que quan trobéssim feina i ens anés tot bé li compraríem un Ford. Tal seria la nostra dimensió de l'èxit professional. Tot seria tant fabulós que podríem comprar-li un Ford a la nostra iaia. L'avi tenia una moto amb sidecar BMW que havia estat probablement de la “Wehrmacht” i que va comprar de segona mà en acabar la guerra, i es clar, no semblava el més còmode per a la nostra iaia. L'avi havia estat un comunista autoritari poc compromès, que no va tenir masses problemes per adaptar-se al feixisme de Franco. Quan anàvem al seu garatge a veure'l a ell i a la iaia sempre acabàvem fent la promesa del Ford; eren aquells els valors que pesaven.

Tot aquest imaginari va canviar molt quan a Almufaces, encara en temps del dictador Franco, la Ford va muntar la seva primera fàbrica a Espanya. Va canviar o va quedar obsolet quan el Ford Fiesta va aparèixer i es va tornar un vehicle accessible per a quasi bé tothom. El meu oncle es va comprar un Ford! Tenir un Ford no era res especial! Bah! Ja no sabíem que comprar-li a la iaia! Un Ferrari, un Porsche, un Rolls Royce? El temps va passar, ens vam oblidar de les nostres promeses, tampoc ens vam fer rics, l'avi va vendre el garatge i va invertir els diners a Banca Catalana, on com tothom sap les coses no van anar bé, i en va perdre gran part.

Però sobretot jo i altres vam veure que en realitat l'automòbil era brutícia. No era cap símbol d'èxit, ni de felicitat. Era un ferro amb un motor que feia soroll i pudor, que el tenies que conduir, que esmerçava molts diners, que era molt perillós, que provocava cues, que exigia destruir la natura per poder anar-hi. Sempre vaig poder tenir un cotxe, i de fet en vaig tenir uns quants, tres regalats i un parell de segona ma, però a la fi vaig donar de baixa el darrer i vaig decidir no tenir-ne cap més per evitar-me maldecaps i pèrdues de temps.

No fa gaire llegia, per arrodonir aquest cicle de transformació simbòlica, en un llibre de Jacques R. Pauwels titulat “El mite de la guerra bona – EE.UU. a la Segona Guerra Mundial” com d'amic va ser Henry Ford d'Adolf Hitler, i els grans negocis que Ford, a través de Fordwerke, va fer a l'Alemanya nazi en plena guerra, fabricant equipament de guerra especialment útil per a la “Wehrmacht” i la seva horrible “blitzkrieg”, i fent-ho amb ma d'obra presonera o esclava. La industria de l'automòbil al seu bressol dels EE.UU., va ser filla d'una classe industrial filonazi i criminal, que encara ara, conjuminada amb les petrolieres i altres poders similars, segueix tenint greument amenaçada a la humanitat. Resulta interessant viatjar enrere i comprovar quins valors eren els que llavors, als 60, penetraven dins nostre amb tanta força i simbolisme, i el poc que sabíem del que realment havia de maligne darrera d'aquests valors.