Cosa de barres

Se que esteu tots atrafegats preparant la vaga de demà, tot i que aquí a Catalunya degut a que la nostra burgesia capitalista sempre ha estat molt humana i ens ha estimat tant als treballadors potser no caldrà fer-la amb tanta empenta, però desvieu l'atenció en la vostra tasca de preparar piquets i veieu que he trobat! Una nova bandera o senyera o el que sigui, per penjar ben alt!!

Israel o la tragèdia de l'idiota-criminal al poder

Després de l'atac terrorista realitzat per l'administració israeliana contra la “Flotilla de la Llibertat” en aigües internacionals, i l'assassinat d'almenys 10 civils, ha quedat demostrada quina pot ser la tragèdia que un país ha de arrossegar si la seva població comet l'acte irreflexiu i imprudent de triar en les eleccions a una barreja de idiotes-criminals per gestionar les qüestions del seu estat. Bush, Blair i Aznar ens van demostrar fins on pot arribar aquesta barreja i els espanyols ho varem viure en carn pròpia. Israel ja fa temps que encimbella en les seves administracions a personatges lamentables. Resulta paradoxal que un país tan desenvolupat tecnològicament col·loqui en el poder a pallussos sanguinaris, com si la cultura jueva no hagués donat el millor de la intel·lectualitat mundial.

És un fenomen que posa en dubte el projecte d'un estat jueu perquè redueix la grandesa del pensament jueu a alguna cosa ridícula, que ni Rufus T. Firefly, primer ministre de Libertonia hagués imaginat a la Sopa de Ganso de Groucho, amb un afegit tràgic i horrible, l'habitual assassinat gratuït i covard. La llista de genis d'origen jueu és inacabable, quina maledicció ha caigut sobre Israel perquè sigui governada per carnissers-imbècils? Sabem que la construcció d'Israel no va ser més que una operació colonitzadora occidental que creixia a l'ombra d'un oportunisme basat en fets espantosos, però Hanna Arendt i altres brillants pensadors jueus parlaven d'una transcendència, de al no assimilació per la conquesta d'un horitzó d'una humanitat universal, de la possibilitat de ser jueu en un altre estat-nació. Encara que ella ja no entenia massa bé en què consistia la creació d'un estat jueu, jo no tinc la intenció de carregar contra l'origen d'Israel, però em pregunto quina fatalitat fa que els seus governants siguin cada vegada més estúpids i estiguin més limitats a causa del que sembla una fugida cap endavant imparable que impedeix qualsevol reordenació en les planificacions de les qüestions d'estat.

Israel es condueix a si mateixa cap a una via morta quan  limita els aspectes de gran estratègia (acords de pau, bloqueig de Gaza, assentaments il·legals, relacions amb els seus veïns, qüestió dels refugiats ...) i en un escenari tan estret, en el qual segons sembla no hi pot haver cap acte generós, no pot ser governada més que per imbècils perillosos. En la política no tot pot ser càlcul mesquí, ha d'haver generositat, d'una altra manera el peix es mossega la cua i les coses no poden fer més que degradar-se.

Hawking - Kurzweil; de somnis, de malsons

Els membres de l'espècie humana sempre hem trobat arguments per justificar la nostra progressió imparable cap a la destrucció de la diversitat, cap a la nostra separació amb el món, sempre hem trobat idees desesperades per justificar la nostra incapacitat per relacionar-nos amb el medi i per reorientar la nostra més que difícil projecció a l'univers. Si algú vol descobrir una nova teoria relacionada amb aquest assumpte pot visualitzar aquest curiós vídeo en el qual Punset entrevista al científic amant de la ficció Kurzweil.

http://www.redesparalaciencia.com/80/redes/redes-10-el-futuro-la-fusion-del-alma-y-la-tecnologia

No obstant això al mateix temps que l'imaginari humà recent ha somiat amb panacees, moviments continus, pedres filosofals i altres solucions definitives, també ha imaginat la possibilitat contrària; la fi del món, cataclismes, judicis finals, invasions extraterrestres ... Aquesta és la faceta que defensa ara Stephen Hawking.

http://www.elpais.com.uy/100425/ultmo-484678/saludyciencia/los-humanos-deben-evitar-a-los-extraterrestres

Però davant aquesta dicotomia Kurzweil-Hawking, en la qual al mateix temps un propugna l'expansió de l'espècie humana per l'univers sobre la base del avanç exponencial en la gestió de la informació i altres guanys tecnològics d'avantguarda, i l'altre planteja el perill de que siguem envaïts i saquejats per alienígenes al vell estil de la colonització del continent americà, el destacable és l'assumpte clau en comú que per a tots dos sembla ser un valor còsmic; la necessitat ineludible d'expandir, conquerir i saquejar. Kurzweil ho veu en primera persona del plural i Hawking en tercera persona del plural, però tots dos ho viuen així.

Que els científics de pro, alletats pel poder, no poden gestionar de forma sensata el seu contacte amb el coneixement, és quelcom del que no en tinc cap dubte. El poder pivota sobre un sistema no intel·ligent, incapaç de planificar a llarg termini, incompetent en la gestió de recursos i és impossible que es faci amb el servei d'autèntics savis, perquè els aliens ja estan aquí saquejant els recursos del planeta i són descendents dels colonitzadors de les diferents Amèriques, i la gestió exponencial de la informació no conduirà a res humà si en allò humà no hi ha significat. És més que probable que hi hagi altres formes d'entendre el món que no passin obligatòriament per l'espoli, aquest és el gran repte que hauria de ocupar-nos. Viatjar a la velocitat de la llum per repetir el que estem fent al nostre planeta és senzillament quedar-se al mateix lloc, el veritable viatge seria el de concebre una estratègia diferent que ens integri en l'univers.

El nou totalitarisme ja és amb nosaltres

Quan va caure el mur de Berlín a finals de 1989 com és lògic va haver-hi una barreja de emocions i sensacions. Jo mateix vaig celebrar l'esdeveniment amb una amiga alemanya a la Plaça Reial, tot i que no vaig poder evitar fer-li menció a les raons que havien donat peu al mur. Vaig ser injust, però no me n'he adonat fins un temps més tard, L'Alemanya nazi va ser un producte en gran mesura patrocinat pel capitalisme salvatge, va ser, com diu Zizek, “una reacció per evitar mals majors”; el comunisme per exemple. Hitler no va ser un revolucionari, sinó un covard que es va alinear al costat del poder corrupte del capitalisme. Però era evident que la caiguda del Mur i de la Unió Soviètica significava un pas endavant en la llibertat i tots hi vam estar contents, jo també, però un altra dubte que ara pren una forma ominosa sorgia al mateix temps; podria el món bregar amb un capitalisme sense contrapés? Aquesta va ser una reflexió generalitzada, vox populi podríem dir, i quanta raó tenien aquells no-pensadors, no-filosofs, no-intel·lectuals que veien a venir el que ara patim.

Alhora molts van ser els “pensadors” de l'establishment que van aplaudir sense condicions tot aquella evolució històrica; la derrota del socialisme real per part del capitalisme (per cert, sempre real). I qui més va aprofitar aquella victòria van ser les administracions Reagan i Thatcher, de les quals ara recollim els fruits podrits de les seves pràctiques neoliberals i terroristes. Els pensadors complaents van fer esment principal als beneficis de la democràcia, vinculada evidentment al liberalisme, molts van aixecar la veu orgullosos contra els totalitarismes, i Popper i les seves “societats obertes” es van posar de moda.

Avui, vint anys desprès, tot pren una forma sinistra, que molts ja preveien. Una societat en la qual el treball es castigat de forma totalitària en benefici de la especulació, en la que el preu de la vivenda es establert de forma totalitària pels especuladors, en la que es trafica amb persones de forma totalitària, en la que els delinqüents organitzats en institucions financeres provoquen crisis, saquegen l'erari públic i exerceixen el xantatge contra els governs escollits de forma democràticament precària. El totalitarisme és no poder menjar productes lliures i sans perquè un reduït grup de distribuïdors s'apoderen dels recursos alimentaris mundials, s'apoderen de la terra i manipulen les llavors, el totalitarisme es estar obligat a consumir energia de forma excessiva i a un preu abusiu no podent obtenir-la de forma descentralitzada, és estar obligat a pagar una hipoteca exorbitant per gaudir d'un sostre, o no tenir opcions de transport públic i tenir que comprar un motor amb rodes per anar a treballar, és no poder exercir el treball d'una forma lliure i estar obligat sempre a llogar-te a un patró que sol ser un lladre i un paràsit, o anar a votar i trobar que només pots votar dues opcions: o un partit que cedirà davant de les pressions de les màfies parasitàries o un partit que les representa directament, el totalitarisme és tenir la obligació de tenir els guanys del teu treball en un banc on et cobren per guardar el que l'estat tindria que protegir, o totalitarisme és que la propietat privada només ho sigui dels poderosos i que per a la resta sigui una cosa que si tens pots perdre fàcilment, totalitarisme també és tenir un cos judicial ineficaç i corrupte.

I aquest totalitarisme no acaba aquí, va més lluny, i arriba a Afganistan i Irak, perquè totalitarisme és haver de pagar o suportar guerres terroristes dutes a terme per assedegar els interessos dels grups oligàrquics parasitaris internacionals. És un totalitarisme orwellià que no pot funcionar sense guerra, i té que inventar-la o facilitar que s'encengui per funcionar. A Espanya ja comencem a viure amb més intensitat cada vegada el nou totalitarisme del capitalisme salvatge, un model de funcionament criminal que s'aplica arreu del món amb diferents intensitats des de la caiguda del mur (abans també però no arreu), i que s'ha aplicat amb l'ajut i la coordinació de múltiples mecanismes; organismes multinacionals com el Banc Mundial, el FMI, eines com els poders mediàtics, grups de domini com les oligarquies de cada estat-nació, pressions exercides per les multinacionals, recursos tecnològics subministrats per la ciència, instruments ideològics de tota mena amb una munió de xerraires-escriptors que s'han passat els darrers vint anys venent les excel·lències del lliure mercat, exèrcits mastodòntics incapaços d'evitar massacres com la de Grans Llacs, o com la de Srebrenica, però sempre disposats a bombardejar intel·ligentment a població civil.

Excés de escrits

De tant en tant algun columnista d'algun diari oficial (La Vanguardia, El Pais, El Periódico, Público...) ens parla dels mals de la democratització de l'escriptura com a conseqüència del boom de internet, els blogs i totes aquestes eines cibernètiques que agafen tanta volada darrerament. D'alguna manera l'argument és que ara qualsevol pot jugar a fer d'escriptor, escriure poemes, fins i tot editar un llibre a un cost baix.;“és un desgavell, una anarquia”.

Crec que aquestes reaccions son bones perquè encara que d'una forma limitada (no oblidem els milions de persones que no tenen accés a la xarxa), sembla cert que fins a un punt si que es democratitza la publicació de textos. El monopoli exercit per la industria editorial s'ha trencat, i amb ell la censura encoberta amb criteris comercials, aquest criteris que ha quedat patent que no tenen cap relació amb la qualitat. Hi ha qui creu que només podem llegir allò que passi el filtre del periodisme, el món acadèmic i la industria editorial oficial, com si sense cap d'aquests estris d'homologació hom no tingués dret a parlar o a escoltar parlar a qui li vingui de gust.

La qualitat? La qualitat és un criteri meu, que soc qui llegeix els textos al capdavall i qui no necessita de cap savi que li digui el que té que llegir o el que no. Els savis poden servir un determinat temps si hom vol fer una carrera acadèmica, dons aquí la bibliografia té una especial rellevància, però si hom vol aprendre, vol descobrir nous punts de vista, vol aproximar-se a la realitat, llavors amb les editorials i el món periodístic oficial no n'hi ha prou ni de lluny, més aviat pots tenir la frustració garantida.

Escriure és parlar, llegir escoltar. Estic fart dels criteris del poder, de les llistes de llibres més venuts, de Zafons i Catedrals del Mar, de Dan Browns i “genialitats” tant mediocres. Tot té els seus inconvenients es clar, però la literatura oficial en té molts. Internet obliga a fer molta recerca per trobar coses interessants i autèntiques, però s'hi troben. Passa el mateix en una llibreria, hi ha masses llibres, i trobar-ne d'autèntics no és fàcil, sobretot per als que llegim una mica.