Art, esport, nacions i altres mentides

Envers l'existència o no de les coses se n'ha escrit i parlat molt, que és real i que no, per això quan diem que quelcom existeix o no se'ns podria exigir una definició de la mateixa existència de les coses, una idea de que és allò i que no ho és. I es clar, llavors caldria dir que aquest és un escrit que reivindica un tipus d'existència o un tipus de realitat, que fa el que pot per obrir-se pas entre tanta ficció, tant imaginari, tanta conceptualitat, i en definitiva tanta fal·làcia. No és materialista. Compte! No crec només en el que toco, veig, oloro, també crec en la espiritualitat, però si que penso que hi ha construccions que son ben be mentida i no serveixen per res.

Senyors, ni l'art ni les nacions han existit mai més que dins de les nostres closques i el fet d'imaginar aquestes coses no ha servit ni serveix per res. Convencions que només han servit i serveixen per dividir i excloure. La nació és un pas més enllà de la tribu, però no més enllà des del punt de vista evolutiu progressiu amb el que entenem el món, si no un pas més enllà en complicar les coses, en engrandir el problema. És allò que en diem la comunitat, i que és més abastable humanament, però farcit de grandiloqüència i, sobretot, jerarquitzat i culminat per una elit. La nació no és res, és mentida, és un negoci, és un muntatge, no ens espanti quedar-nos sense nacions, parlar i discutir de nacions ara és fer el pallús. Una nació és sempre una convenció creada jeràrquicament per dominar a una munió de comunitats que si no son similars és farà el que calgui perquè ho siguin.

Perquè l'art i les nacions? Perquè l'art també és un altra fal·làcia que sovint es fa servir per decorar les nacions. L'art és un concepte elitista i mercantil. No és un entorn estètic o de reflexió, no és d'accés al públic (fer-lo) ni una pràctica de lleure com tindria que ser. Art és allò que ens agrada? Proveu-ho. Allò que ens impacta? Perquè té preu? Perquè cal viure de l'art per fer-lo? Art és qualsevol cosa i cap cosa, és el que vulguem que sigui art. Podria ser quelcom fet sense intencionalitat, per atzar, quelcom no fet per humans. Probablement existeixen composicions que ens agraden però les podem buscar en qualsevol lloc sense necessitat de contractar especialistes. Si existís l'art només es podria fer des de la experiència real, des de la vida mateixa, i una vida especialitzada en fer art no és una vida autèntica i per tant no pot produir art. Aquell qui viu intensament no té necessitat de fer art, i el que viu fent art no pot fer-lo, mai el farà, serà una caricatura que anirà de fira en fira i de museu en museu amb una pretensió infundada. Que si! Que ens el podem creure tots si volem! També ens podem creure les nacions si volem! I l'economia! I Wall Street! És el privilegi que té la espècie humana; el de creure en imbecil·litats extremadament elaborades.

Jugàvem a xutar una pilota, o altres moltes coses, i no calia ni entrenar-se. En acabar la feina fèiem un esport qualsevol en grup. Ara l'esport és podrit fins el moll de l'ós. Com li diem a aquesta gent? Els nous gladiadors? És patètica la força que té en l'imaginari de la gent l'esport; jocs practicats fins l'extenuació des d'edats infantils, que malmeten la salut de molts atletes. Tot per veure unes filigranes, o per no veure res. Digueu-me si vau notar alguna diferència entre el darrer record el món de 100 metres llisos i l'anterior, us va donar la sensació de que un arribava més aviat? L'esport podria ser bonic si tothom en fruís una mica en grup o individualment, l'art seria art si sabéssim que tothom el podem fer en el nostre temps lliure i la comunitat de comunitats seria fantàstica sense paràsits i sense necessitats de disfressar-nos i inventar-nos bajanades per saber qui som.

Onze de Setembre, Fum, Fum, Fum...

Soc defensor del dret d'autodeterminació.

La pàtria per a mi és la gent, la terra, els sers que hi viuen.

El símbols i els himnes em semblen inútils.

Les institucions si no serveixen per protegir als més desemparats tampoc em serveixen per res.

La independència si serveix per tornar-nos el benestar que hem perdut m'interessa.

La independència si serveix per a que els nostres lladres tinguin més a repartir-se NO em serveix per a res.

Qui ha participat en el lliurament de les sobiranies del estats als mercats no pot parlar ni de patriotisme, ni d'independència, ni d'un futur millor per als catalans.

Qui va pactar amb el franquisme tampoc no té cap dret a parlar ni de patriotisme, ni d'independència, ni d'un futur millor per als catalans.

Tomaquets del dimoni

Vaig trobar aquests Tomàquets del dimoni en un camp llaurat a prop del Molí de Calders. Davant havia un lledoner amb el fruit madur i vaig provar la dolçor de la seva carn escassa. Normalment sembla ser que aquests tomàquets del dimoni son negres o verds, i en aquest cas tenien un color carbassa sorprenent. I llavors jo vaig dir --doncs me'n menjaré un grapat. No son ni negres ni verds i això és un senyal de que si me'ls menjo potser podré escapar de les urpes del capitalisme i viure per fi en un lloc pacífic sense ambicions ni hipoteques ni mercats-- Dit i fet en vaig engrapar un bon tou amb les mans i nyam nyam sense manies. De sobte em vaig veure convertit en un ser minúscul i nostàlgic d'un passat més llunyà que l'immediat. Què dic? Més llunya que el més llunyà dels passats però tot i així present en el meu estat d'ànim. L'angoixa em feia bullir per dins i d'entre la barbeta i la boca desprenia una ferum com de combustible químic. Si em passava el dit i me'l olorava la fortor era estranyament industrial.

Com podia un passat tant ancestral fer una ferum tant actual? El cap em rodolava i me'l veia caure botant estimballs avall malgrat que ja era en el fondal d'una riera. Com pot ser que sempre hagi quelcom pitjor reservat per quan creus que ja ets al punt més profund de la desgràcia? El dimoni té aquestes coses i el capitalisme és el nostre dimoni o la colmatació de l'ambició, la cobdícia i l'avarícia, un avenc profund sense els diferents i necessaris estadis dantescs. El capitalisme és l'esvoranc que en acumular la putrefacció mental de segles de mal esperit vagarejant pel planeta finalment ens ha engolit a tots. I jo després d'aquests tomàquets petitons de color butà m'oloro l'alè i no crec haver caigut en una nova trampa del sistema perquè no estic en un supermercat, ni al bell mig d'un centre comercial. Tot és massa autèntic. Serà que el capitalisme ja era abans del capitalisme? No! Son paraules del dimoni!

El "greu problema" de la immigració.

La immigració té diferents descripcions tècniques que voldria exposar de forma directa i planera:

• Durant al menys 20 anys molts empresaris catalans i espanyols (clàssicament les dues coses a la vegada, jo no he trobat mai la diferència) van promocionar el flux de treballadors procedents de l'estranger amb l'objectiu de rebentar el mercat de treball, abaratir la ma d'obra, practicar un frau massiu a la seguretat social i la hisenda pública i debilitar a la classe treballadora. Si valoréssim el volum d'aquest frau ens esgarrifaríem. Temptativament si agafem les dades de cens d'immigrants del Insituto Nacional de Estadística, i pensem moderadament que un 30% d'aquest cens ha treballat sense contracte arribaríem a una xifra aproximada de més de 100 mil milions d'euros robats a la hisenda pública i a la seguretat social per empresaris de l'estat espanyol (l'estimació està feta en funció d'uns 600 euros mensuals bruts perduts per cada treballador pensant a més a més que les seves jornades mai eren de 8 hores). Qualsevol que durant l'any 2000 treballés a la hostaleria o a la construcció (és el meu cas) recorda perfectament com quasi la totalitat dels immigrants i una part dels propis treballadors de l'estat treballaven en negre. Això era generalitzat, i a més a més els empresaris cobraven pels serveis que prestaven o per les obres que realitzaven a preu de mercat. Això significa que tenien un marge comercial espectacular que guanyaven a costa de la hisenda pública.
  
  
• Els governs de PSOE, PP, CiU i Tripartit, amb lleus diferències, van permetre de manera escandalosa aquest flux de mà d'obra il·legal practicant de facto la liberalització del mercat del treball, acceptant el frau massiu i hipotecant la hisenda pública. Els sindicats van col·laborar per omissió en aquesta pràctica destructiva. En aquells temps per trobar mitja dotzena de treballadors il·legals i castigar a l'empresari de torn només calia buscar contenidors de runa o entrar en un restaurant o bar de copes. No era gens difícil. Era més fàcil que trobar un camell venent droga al carrer o en un bar (que ja és dir!).
  
  
• Mentre, per interessos d'altres empresaris del sector productiu, es permetia la entrada brutal d'importacions de països com la Xina que ens envaïa de brossa barata i destruïa el poc teixit d'alguns sector productius rebentant els preus. La cobdícia i mandra d'aquest empresaris no només permetia la invasió del Tot100 xinés si no la penetració en sectors propis, com per exemple el tèxtil, de mercaderies i utillatge estranger, de baixa qualitat i a preus irracionals que només s'entenen possibles mitjançant la pràctica d'un esclavatge despietat sobre els treballadors xinesos. Cal aclarir; els principals responsables han estat i estan gent espanyola o catalana. Si tu treus les portes de casa i regales tot el que hi tens a dins no et queixis de que vingui gent a buidar-la. Es com si jo vengués tots els bens de la meva família al 20% del preu a canvi de quedar-me amb un 10% de comissió de la venda, i després fotes el camp i deixés a la parella i als fills penjats (diguem-li deslocalització i paradisos fiscals). Es clar jo ho veig des d'un punt de vista patriòtic, però no des d'aquest punt de vista patriòtic dels que es passen el dia beneint la senyera o la 'bandera' i al mateix temps van venent per quatre rals el país sencer, si no del que creu que la pàtria en essència som el poble i no un reguitzell d'institucions, tradicions recents i símbols.
  
  
• Un altra concepte molt més important a tenir en compte és el de que immigrar és una actitud normal, i criminalitzar als immigrants és una actitud anormal i asocial. Ara, com que la nostra memòria és com la dels peixets (no recordem d'on venim i a Catalunya no hi ha ningú que pugui demostrar llinatges anteriors a l'època moderna), tindrem temps de comprovar-ho veient com el nostre jovent, més format que mai, té que fotre el camp a l'estranger per buscar-se la vida. Es a dir; es converteixen en immigrants i pateixen la mateixa estupidesa que nosaltres em practicat amb els immigrants aquí. 
   
• Desprès, ja per entretenir-se, un càlcul retrospectiu gens exigent en matemàtiques (no cal ni fer-les servir) ens pot permetre pensar a molts de la meva generació que no vam tenir fills perquè no ens va donar la gana, i no vam fer cas al pròcers patriòtics que ens volien espantar dient que 'quan ens jubiléssim ens tindria que cuidar una senyora negre' (això ho deia en Jordi Pujol i jo quan sentia això pensava 'si ens podem jubilar ja serà una sort'), el que estaria passant ara amb els nostres fills naturals de més: tots a l'atur i sense futur. A fi de comptes qui més a patit la crisi i la pateix son els immigrants, i ens han estalviat tenir l'angoixa de veure com uns quants centenars de milers més (tocant xifres milionàries) de joves fills nostres s'enfrontaven a un futur d'allò més magre.
  
  
• Conclusió; qui és rebolca en la immigració atacant-la i imputant-li responsabilitats en la crisi col·labora amb els veritables xoriços i delinqüents que, mal que ens dolgui, son de casa: bancs, empreses grans i mitjanes, polítics, autoritats diverses. Tots? Sempre haurà alguna excepció es clar, però vaja, més aviat poques.