Davant dels fets no només jo, molts altres ens
preguntem què fer? També hi ha qui ho té clar i culpabilitza
a la massa de passivitat, de no fer res. Sortir al carrer sembla una
opció defensada sobretot pels més “coherents”. Molts pocs
pensen a recórrer a la violència. L'experiència demostra que la
violència és propietat del poder, genera elits violentes,
probablement fracassarà perquè el poder actual, concentrat al
voltant del nucli de gestió i pensament capitalista, la sap
practicar millor i amb més mitjans que ningú. I si triomfés? Ja ho
ha fet en alguns casos i l' elit que controlava la violència s'ha
establert al capdamunt de la piràmide prioritzant en la
conservació del poder enlloc de fer-ho en la transformació.
Sortir al carrer de forma no-violenta és una opció
legítima i penso que necessària, però cal que siguem conscients
que no obligarà al poder actual a canviar la seva fulla de ruta.
Mireu el que ha passat amb la primavera àrab! La humanitat va
madurant a poc a poc, amb moltes dificultats, i amb el temps en
contra, i ara sabem per exemple que no hi ha solucions màgiques, i
que aquell que les propugna és un simplista. No tindrem mai el
manual de la nostra salvació. Es tracta d'una cosa molt més
complicada. Cada cop estic més convençut que el problema
l'arrosseguem tots una mica dins els nostres esperits. És evident
que hi ha gent més responsable que d'altres! Com més amunt de la
piràmide ets, més culpable ets, però a la pràctica tampoc
solucionem res amb això.
Com més amunt més corcats estan els cervells i més
difícil és que es produeixi un canvi. Molta gent rica ha mort fa
temps i només viu immersa en la negror més absoluta. Han caigut en
un pou d'ambició i buidor estúpida, d'on és molt poc probable que
en surtin mai. És necessari que admetem que tot i que les persones
som molt semblants també podem ser extremadament diferents. Hi ha
gent sense empatia que mai podrà estimar i que viu aferrada a
l'estúpid vici del cultiu del propi ego, i el propi
ego s'alimenta de poder, i aquest de destrucció. El capitalisme és
una religió perfecta per aquest tipus de malalts. No vull dir que
sigui impossible rescatar a ningú d'aquesta gent, però el que
primer hauríem de fer és rescatar-nos a nosaltres.
No cal fer-se budista, ni monjo, ni vegà.
Només cal estimar a la gent que ens envolta i que tenim més a prop.
Hi ha gent d'esquerres que no sap que ho és, no surt al carrer però
estima a la gent, l'ajuda i pateix per ella. Hi ha gent d'esquerres
que surt al carrer i cada dia urgeix a la gent a la rebel·lió, però
no estima a ningú. Potser semblarà molt cristià (jo no crec que ho
sigui necessàriament), però faríem bé de repassar les nostres
accions i reconèixer els nostres errors, reflexionar sobre les
nostres dinàmiques equivocades en els darrers vint anys. Mentre hi
havia diners, poca gent es queixava i qui més qui menys seguia les
dinàmiques i el camí que el sistema marcava. Segur que hi ha
excepcions, però ara no ens fem passar tothom per íntegres sis
plau! Llavors la pregunta és; perquè vam estar tants anys
despistant i seguint el joc alegre del sistema?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada