7 de jul. 2013

El meu jo post-polític


Davant dels fets no només jo, molts altres ens preguntem què fer? També hi ha qui ho té clar i culpabilitza a la massa de passivitat, de no fer res. Sortir al carrer sembla una opció defensada sobretot pels més “coherents”. Molts pocs pensen a recórrer a la violència. L'experiència demostra que la violència és propietat del poder, genera elits violentes, probablement fracassarà perquè el poder actual, concentrat al voltant del nucli de gestió i pensament capitalista, la sap practicar millor i amb més mitjans que ningú. I si triomfés? Ja ho ha fet en alguns casos i l' elit que controlava la violència s'ha establert al capdamunt de la piràmide prioritzant en la conservació del poder enlloc de fer-ho en la transformació.

Sortir al carrer de forma no-violenta és una opció legítima i penso que necessària, però cal que siguem conscients que no obligarà al poder actual a canviar la seva fulla de ruta. Mireu el que ha passat amb la primavera àrab! La humanitat va madurant a poc a poc, amb moltes dificultats, i amb el temps en contra, i ara sabem per exemple que no hi ha solucions màgiques, i que aquell que les propugna és un simplista. No tindrem mai el manual de la nostra salvació. Es tracta d'una cosa molt més complicada. Cada cop estic més convençut que el problema l'arrosseguem tots una mica dins els nostres esperits. És evident que hi ha gent més responsable que d'altres! Com més amunt de la piràmide ets, més culpable ets, però a la pràctica tampoc solucionem res amb això.

Com més amunt més corcats estan els cervells i més difícil és que es produeixi un canvi. Molta gent rica ha mort fa temps i només viu immersa en la negror més absoluta. Han caigut en un pou d'ambició i buidor estúpida, d'on és molt poc probable que en surtin mai. És necessari que admetem que tot i que les persones som molt semblants també podem ser extremadament diferents. Hi ha gent sense empatia que mai podrà estimar i que viu aferrada a l'estúpid vici del cultiu del propi ego, i el propi ego s'alimenta de poder, i aquest de destrucció. El capitalisme és una religió perfecta per aquest tipus de malalts. No vull dir que sigui impossible rescatar a ningú d'aquesta gent, però el que primer hauríem de fer és rescatar-nos a nosaltres.

No cal fer-se budista, ni monjo, ni vegà. Només cal estimar a la gent que ens envolta i que tenim més a prop. Hi ha gent d'esquerres que no sap que ho és, no surt al carrer però estima a la gent, l'ajuda i pateix per ella. Hi ha gent d'esquerres que surt al carrer i cada dia urgeix a la gent a la rebel·lió, però no estima a ningú. Potser semblarà molt cristià (jo no crec que ho sigui necessàriament), però faríem bé de repassar les nostres accions i reconèixer els nostres errors, reflexionar sobre les nostres dinàmiques equivocades en els darrers vint anys. Mentre hi havia diners, poca gent es queixava i qui més qui menys seguia les dinàmiques i el camí que el sistema marcava. Segur que hi ha excepcions, però ara no ens fem passar tothom per íntegres sis plau! Llavors la pregunta és; perquè vam estar tants anys despistant i seguint el joc alegre del sistema?